Què són els contes de la tradició oral? — Bàsics I

El cor de Llegendàrium són els contes. Però quina mena de contes? Contes folklòrics? Contes de la tradició oral? Quina diferència hi ha entre aquests termes i què signifiquen? I no hi ha també contes escrits, com els de Perrault o els d’Andersen? Com es transmeten? I per què alguns contes es mantenen vius i d’altres no? Encara més, què és el folklore? En aquesta entrada, la primera de la sèrie de conceptes bàsics, dedicada als conceptes clau i fonamentals de la folklorística, intentaré donar resposta a aquestes preguntes i a moltes altres de relacionades.

Què és el folklore… d’alguna manera

Comencem pel folklore, que sempre ha estat problemàtic de definir, fins i tot per als especialistes. Les primeres definicions del terme, cap a mitjan segle XIX, deien que el folklore era una mena d’essència espiritual conservada per la gent pobre i rural. Amarades del pensament romàntic i de l’idealisme alemany, aquestes definicions presentaven el folklore com allò que feia la gent vella del camp i del bosc, una forma de vida en desaparició, molt més arrelada, segons es creia, en el passat d’un poble. Aquesta visió sentimental, idealitzada i, més endavant, nacionalista, encara avui és compartida per una gran part del públic.

En fugir mentalment d’una vida urbana que ha disgregat les comunitats en individus solitaris i que els ha esclafat sota el pes de feines alienants i d’una propaganda psicològica massiva, es tendeix a pensar, com aquells vells poetes romàntics, que el folklore és un refugi per a l’ànima assetjada. És allò diferent i maco que feien els avis i que s’ha perdut o s’està perdent, una vida que es considera més sana, més autèntica, més propera a la natura, amb menys maldecaps i, per què no, més «màgica». I els contes que s’explicaven, a la força havien de contenir ensenyances secretes i perdudes, que ens obrissin la porta a aquest món antic, més veritable que el nostre.

Com és lògic, dos-cents anys després aquest vell concepte romàntic del folklore ha estat àmpliament superat, discutit i ampliat, malgrat que en la seva idealització hi ha alguna cosa de bonic, no del tot descartable: la capacitat d’imaginar, crear, fer comunitats i connectar amb alguna cosa més gran que nosaltres mateixos a través dels contes que ens expliquem. A més a més, molts lectors se senten atrets inicialment pels contes populars i els seus gèneres amb aquest sentiment poètic i, només per això, paga la pena que la flama es quedi encesa en uns temps de fosca i progressiva digitalització de la vida… ni que sigui una mica més.

Deixant de banda la visió tel·lúrica i idealista, una definició conscientment àmplia que adoptaré a Llegendàrium és que el folklore és una manera molt humana que tenen determinats grups de compartir creences, cultura, jocs, informació o tradicions, sempre de manera creativa, a través de formes com la paraula, la música, el costumari, els comportaments i els objectes materials, entre d’altres. Cada grup pot tenir el seu propi folklore —per exemple, la gent d’un ofici, d’un poble, d’una cultura o d’una agrupació—, i una persona pot formar part de diversos grups que poden compartir o no elements folklòrics.

D’altra banda, el folklore acostuma a ser informal, fora de l’àmbit elitista de la cultura o de la cultura de masses, pot ser contracultural o no, però la seva naturalesa sovint és extraoficial i no institucional. L’acte de creació i actuació que té lloc quan el folklore es comparteix entre els membres d’un grup, que el van actualitzant amb el pas del temps mitjançant un procés interactiu i dinàmic sempre en transformació, és una part tan fonamental del folklore com allò que es narra. També depèn del context del grup o comunitat, que té les seves lògiques, creences, vivències compartides i costums interns. Per acabar, el folklore de cada grup o comunitat és una part estructural de la seva identitat i fa que els seus membres es defineixin a si mateixos, se situïn en el món i es construeixin com a col·lectiu diferenciat (Sims i Stephens 2011).

Però he d’acotar el terme, perquè a Llegendàrium no parlo de qualsevol mena de folklore, sinó concretament de folklore narratiu o verbal. Aquest comprèn una gran quantitat de gèneres, com ara acudits, anècdotes, històries personals, familiars i locals, xerrameques i xafarderies que es transmeten de pares a fills, malnoms, costums de tipus verbal o material com «toquem fusta» i moltíssims més. Així doncs, acotant encara més el camp, a Llegendàrium tractaré uns gèneres concrets del folklore narratiu, potser els més clàssics i estimats per tothom, els anomenats contes, com les rondalles, les llegendes, les faules, les balades quan estan musicades i algun altre gènere menor.

Un compendi de l’experiència humana

Un conte pot ser, simplement, una narració escrita breu. Però, pel que fa als contes de la tradició oral, crec que la millor definició general que puc fer-ne és que constitueixen un compendi de vivències transmès al llarg de centenars de generacions per tots els pobles de la humanitat. D’ençà del naixement de la «consciència», sigui el que sigui això, quan ens vam començar a relacionar de manera simbòlica, ens hem anat llegant els uns als altres un vast compendi de fets de tota mena, codificats en narracions. Aquest llegat fa que hi hagi contes per a cadascuna de les experiències que hem viscut, vivim i podem viure. També per a nosaltres, avui, al segle XXI.

Hi ha contes que tenen una antiguitat secular, mil·lenària. D’altres no tenen més que uns mesos i, tal com apareixen, desapareixen, sobretot en els nostres temps. N’hi ha que són antics i, d’alguna manera, reapareixen amb vestits i formes noves, però el seu cor narratiu és arcaic. Tots ells, vells i nous, són contes que responen a les nostres emocions i pensaments, amb els quals ens podem sentir identificats. Per exemple, molta gent, en tots els moments de la història, ha volgut sentir esperança en moments durs i, per tant, hi ha contes d’esperança. I no es poden menysprear els contes que existeixen per entretenir. Un exemple és que tothom ha volgut riure o sentir por en algun moment de la seva vida i, per aquesta raó, els contes d’humor o de terror són tan antics com la humanitat.

Per molt que el cinisme occidental pensi que estem esgotats i de tornada de tot, no és així. La humanitat ha pogut canviar pel que fa a la tecnologia, els estris de què disposem, la ciència i la medicina, i fins i tot, potser, pel que fa a la manera com interpretem el món i a la mirada que hi projectem. Però hi ha vivències que persisteixen al llarg dels mil·lennis. Tothom ha estimat o ha patit un desengany. Tothom ha patit o exercit abusos. Tothom ha sofert injustícies i accidents terribles que no semblen tenir sentit, o ha gaudit de miracles de l’atzar i de la bona fortuna. Tothom ha estimat i odiat, envejat i desitjat, s’ha equivocat i ha lluitat per reparar els seus errors o, abatut, s’ha deixat arrossegar per la tragèdia. Al segle XXI i en la prehistòria. I tot això, i molt més, hi és en els contes.

Al llarg dels segles, el sedàs de la transmissió oral ha filtrat en els contes les engrunes d’or de l’experiència humana. Ha descartat elements, n’ha incorporat d’altres i ha concentrat, en relats sovint al·legòrics o metafòrics, allò que han sentit i pensat els humans de tots els continents. Tots els pobles del món han explicat contes, que estan fets de mil mirades, de mil veus que ressonen en cadascun de nosaltres. Com va escriure el folklorista americà William A. Wilson respecte del folklore en termes generals, gràcies a ell podem conèixer què significa ser humà. «És l’intent de descobrir les bases de la nostra humanitat compartida, els imperatius de la nostra existència humana, allò que situa l’estudi del folklore al bell mig dels estudis humanístics» (Wilson 1988, p. 157–158).

Giandomenico Tiepolo, El narrador, 1773–1777.
Blanton Museum of Art. Domini públic.

Els contes en la narrativa de tradició oral

Els contes pertanyen a la «narrativa de tradició oral», concepte que té tres components, i tots tres també plantegen problemes de definició. El primer és «narrativa».

«Narrar» és l’acte d’explicar un fet, amb una estructura més o menys dramàtica, a una altra persona o a un grup de persones. La «narrativa» és el conjunt de fets narrats. Sovint s’explica mitjançant una estructura tripartida —introducció, nus i desenllaç—, però no és una llei universal. Hi ha gèneres minoritaris, que tractaré més endavant en aquesta sèrie de bàsics, en els quals l’estructura tripartida no hi apareix o queda molt distorsionada. Les llegendes, les rondalles, les faules i les balades, els quatre gèneres que més tractaré a Llegendàrium, poden presentar aquesta estructura clàssica, però també formes molt més breus, acumulatives, episòdiques o obertes. Sí que, pel que fa als contes, l’estructura tripartida clàssica és la més comuna (Aristòtil, Poètica, 1450b) i, per moltes raons, encaixa amb com funciona el nostre propi pensament i la mirada que projectem sobre la vida i sobre nosaltres mateixos. (Campbell 2008, primera part, cap. I–III)

El segon mot és «tradició». Probablement, és el terme més problemàtic i debatut dels tres. A Llegendàrium, i com a criteri de treball propi, entendré per tradició un fet transmès amb continuïtat, que conté una sèrie de valors que comparteix un mateix grup humà, una comunitat. No es tracta, però, d’un llindar universalment acceptat per la folklorística contemporània. Sims i Stephens (2011) proposen entendre la tradició alhora com allò que es transmet i com el procés dinàmic de transmetre-ho, seleccionar-ho i recrear-ho. El concepte clau és la continuïtat, que pot ser qüestió de generacions o, a vegades, simplement d’anys o mesos. Handler i Linnekin (1984) porten aquesta idea més lluny. La tradició no és un objecte delimitat que s’hereta intacte, sinó un procés d’interpretació en què el present selecciona i reconstrueix el passat d’acord amb els interessos del grup humà que manté aquella tradició. Per això consideren massa simple l’oposició entre tradicions «autèntiques» i «espúries» o falses.

Més enllà de les moltes interpretacions que s’han fet i es fan sobre la tradició, quan una comunitat reconeix una pràctica o un conte com a propi, aquest acostuma a formar part de la seva identitat, tant si es tracta d’un barri o d’una localitat com d’una comunitat cultural més àmplia, com ara un país. La comunitat sent com a pròpia i única —ho sigui o no— la seva tradició i el seu corpus de narracions tradicionals. També la comunitat acostuma a pensar que la tradició és antiga i els seus contes, seculars, però no necessàriament ho són.

El que sí que hi ha és una identificació entre tradició i comunitat. La tradició participa de qui són els seus membres i de com es relacionen entre ells i amb altres comunitats. L’etnòleg francès Jean Cuisenier ho condensa dient que la tradició és «un mode de transmissió i d’apropiació de sabers, pràctiques i valors» dins d’un grup humà (Cuisenier 1995, p. 100). Per tant, si abans hem dit que els contes tradicionals tenen una part humana universal, també tenen, alhora, una part vinculada a una comunitat cultural i a uns valors molt concrets. Això és, a una manera d’entendre la vida, de relacionar-se entre ells i amb el món. Per això, els contes sempre es poden llegir en multitud de nivells, del més universal, com aquells sentiments o idees que compartim tots els humans, al més particular i local, amb valors força específics d’una cultura determinada. Això últim ho veiem clar especialment pel que fa a les llegendes, no tant a les rondalles.

L’últim component és «oral». Aquest és el més senzill. Vol dir que una narració s’ha transmès amb la veu d’una persona a una altra que l’escolta. Malgrat aquesta aparent senzillesa, sovint és el component més oblidat o manipulat. En un primer moment, els contes es transmetien oralment simplement perquè l’escriptura encara no estava estesa, i la transmissió podia anar acompanyada d’elements de tota mena, com ara musicals, performatius i teatrals, com les ombres xinesques, o materials, com auques, pissarres o altres objectes i elements pictòrics. Més endavant, la transmissió oral es va mantenir fins a temps relativament recents perquè la majoria de les persones no sabien llegir ni escriure. Era habitual a la península Ibèrica i altres indrets d’Europa i Amèrica que hi hagués cecs que expliquessin contes i històries orals de tota mena, de manera ambulant i sovint acompanyats d’un ajudant, música o una auca.

Tanmateix, moltes «tradicions», contes o costums que avui es presenten com a orals no ho han estat mai. I, en tot cas, la transmissió oral no és «pura». Cal afegir-hi la influència, sovint decisiva, dels contactes amb altres formes humanes de comunicació i d’art com la dansa, la música, la religió o la literatura, amb autors cabdals com Straparola, Basile o Perrault i, avui, amb formes narratives més modernes com el cinema, els videojocs o Internet. Els contes i la narrativa de tradició oral, en general, no són un món tancat. Una narració pot passar successivament de la veu a l’escriptura, de l’escriptura a la pantalla i de la pantalla novament a la conversa. Com qualsevol activitat humana, està connectada amb tot allò que són i fan els humans, especialment els que pertanyen a un mateix grup o comunitat (Dundes 1965).

Pel que fa a la literatura en concret, la transmissió oral i la impresa s’han alimentat mútuament durant segles. Bottigheimer (2009), en una obra que en el seu temps va causar certa polèmica, va discutir la idea que el conte de fades literari procedeixi sempre d’una tradició pagesa anònima i exclusivament oral. Zipes (2012), des d’una altra perspectiva, insisteix en la capacitat d’aquestes històries per adaptar-se a nous mitjans i contextos, aspecte que a Llegendàrium tinc molt present. Aquesta interacció no resta importància a la narració oral. Al contrari, n’explica una part de la vitalitat. Són altres veus que transcorren pel paper i se sumen a les que parlen de boca en boca.

Aquesta perspectiva obliga a mirar la narració com un esdeveniment comunicatiu i no solament com un text. Bauman (1984) va entendre la narració com una actuació comunicativa que pren forma en la interacció entre els recursos expressius, la competència del narrador, els objectius dels participants i la situació concreta. Per això, cada execució pot modificar el sentit i la forma del relat: «La qualitat emergent de l’actuació resideix en la interacció entre els recursos comunicatius […] i els objectius dels participants, en el context de situacions particulars» (Bauman 1984, p. 38). D’aquí que dues transcripcions gairebé idèntiques puguin haver tingut matisos o valors diferents si van ser narrades per persones diferents, davant de públics diferents o en circumstàncies diferents.

Thompson (1977) ofereix un gran panorama comparatiu de les formes del conte tradicional i diversos conceptes sobre la tradició oral que, malgrat que han quedat antiquats en alguns punts, encara són vàlids en d’altres:

«Queda clar, doncs, que el relat oral no ha d’haver estat sempre oral. Però, quan s’acostuma a transmetre de boca en boca, rep el mateix tractament que tots els altres relats que té a l’abast el narrador. Esdevé una cosa per explicar a un públic, o almenys a un oient, no pas una cosa per llegir. Els seus efectes ja no es produeixen indirectament per associació amb paraules escrites o impreses en una pàgina, sinó directament a través de l’expressió facial i el gest, la repetició i els patrons recurrents que generacions han provat i trobat eficaços» (Thompson 1977, p. 5).

A Catalunya i en altres indrets d’Europa, a aquesta definició sovint s’hi afegeix el terme «popular». Històricament s’ha associat «el poble» amb les classes baixes, per oposició a l’aristocràcia o a les classes altes. Aquesta identificació, però, és massa estreta per a la folklorística actual. Dundes (1965) va defensar que un folk pot ser qualsevol grup que comparteixi almenys un factor comú i desenvolupi formes pròpies de tradició, per exemple, una família, un ofici, un barri, una empresa o una comunitat digital. Per tant, «popular» no significa només rural, antic, moribund, inferior i subaltern o arrelat i superior, com es tendia a pensar als inicis de la folklorística, sinó allò que un grup reconeix, recrea i transmet, tenint en compte que hi ha una gran abundància de grups humans diferents (Oring 1986).

D’altra banda, en els estudis acadèmics a Catalunya s’acostuma a utilitzar un bonic terme per aproximar-se al folklore, «etnopoètica». Amb aquest terme es proposa estudiar les formes d’art verbal posant èmfasi en el fet de tenir en compte no tan sols el text, l’ítem narratiu que s’estudia, la poètica, sinó sobretot el context en què s’actualitza (Oriol 2002) i la idiosincràsia del grup humà que viu en aquest context, l’etnos.

Així doncs, a Llegendàrium entendré els contes com a narracions amb una estructura dramàtica més o menys tripartida, que s’expliquen oralment a una altra persona o a un grup de persones de manera creativa i que, mitjançant la continuïtat de la seva transmissió, poden arribar a formar part de la identitat cultural d’una comunitat i de la manera com aquesta interpreta el món i hi interactua.

A més a més, la narrativa de tradició oral —l’acte d’explicar històries, recordar-les, transformar-les i transmetre-les— forma part de l’experiència humana. Per tant, tot allò que viuen els humans la transforma. No hi ha fronteres completament clares. Sovint són poroses i canviants. El folklore viu canvia constantment i rep influències d’arreu. No és el mateix que una peça conservada en un arxiu. Aquesta pot ser una font valuosíssima per a l’estudi i fins i tot pot retornar a la circulació, però el document fixat no substitueix l’acte d’explicar. Alhora, perquè una comunitat consideri un conte prou valuós per transmetre’l, l’ha de poder reconèixer com a propi. La tradició és, per això, conservadora i dinàmica al mateix temps (Sims i Stephens 2011). Per entendre aquesta tensió cal veure en quin marc neixen, s’expliquen i es transformen els contes, la vella obsessió del context.

La importància del context

Els contes acostumen a explicar uns fets més o menys irreals o fantasiosos —si es tracta de rondalles meravelloses, tot i que també n’hi ha de realistes—, que poden expressar veritats, valors o conflictes compartits. En la rondalla meravellosa europea, Lüthi (1982) va mostrar com l’allunyament respecte de la realitat quotidiana permet tractar, mitjançant una forma estilitzada, grans temes universals de l’existència humana. Com ell mateix conclou: «En la rondalla com a forma veiem units els pols decisius de l’existència: allò confinat i allò expansiu, quietud i moviment, llei i llibertat, unitat i multiplicitat» (Lüthi 1982, p. 78, traducció pròpia). Aquesta observació és útil per a la rondalla, però no s’ha d’estendre a tots els gèneres, com la llegenda, que acostuma a ser més local i té una «data de caducitat» més curta perquè està més subjecta als canvis socials que la rondalla. Però, alhora, la llegenda acostuma a estar encara més propera a l’experiència quotidiana. En qualsevol cas, és cabdal atendre el context de cada tradició narrativa i les funcions que compleix per a la comunitat que la manté viva.

Les tradicions i els contes folklòrics, com els individus, no es mouen en un buit existencial, sinó que se sostenen en un context humà concret. Aquest marc està format per una multitud de maons: la situació econòmica de la comunitat, els oficis i les diferències socials, les creences religioses i ideològiques, els valors educatius, ètics i morals, l’època, la terra on viuen —com a realitat física, geològica i ecològica— i fins i tot el clima. Aquestes i altres condicions materials configuren bona part del substrat de les tradicions. Al seu torn, les tradicions interactuen amb la resta de pràctiques de la comunitat i amb les de les comunitats veïnes —en el món modern, també amb xarxes globals—, amb les quals hi ha intercanvis constants, fins i tot quan existeix un cert aïllament social. Per exemple, el folklore i els contes de les comunitats humanes de costa presenten unes característiques pròpies diferents de les dels grups humans que viuen a l’interior. I els que s’expliquen en les comunitats humanes de classe alta i aristocràtica també són diferents del folklore i les històries de les classes baixes o dels rodamons. Això no implica que no tinguin contes, alguns valors interns o folklore compartit, perquè una persona pot pertànyer a diferents grups. Els grups, al seu torn, es mouen d’una manera dinàmica i interactuen entre ells. I, a més a més, tots els grups comparteixen la seva condició humana.

Segons aquesta arquitectura social, els contes prenen uns matisos o uns altres, es formen i es transmeten de maneres particulars i adquireixen colors propis. Això fa que una comunitat senti un conte com a seu, perquè la seva actualització concreta ho és. Aquí tornem a veure la dicotomia universal-local, que s’ha de llegir alhora i ambdues són igual de vàlides. No importa que la mateixa rondalla o la mateixa llegenda s’expliquin en vint comunitats més. Cadascuna la pot explicar amb matisos i valors nascuts del seu context. Hi pot haver trenta, seixanta o cent versions del Pont del Diable o de Joan de l’Ós, però cadascuna s’explica d’una manera determinada en un poble o en una família concrets, tal com la narrava una àvia o un tiet. L’experiència humana es mou en cercles expansius, del més íntim al més extern i llunyà, i aquests nivells mantenen vincles de parentiu que s’han de saber llegir parant atenció al detall que les diferencia, perquè és tan fascinant allò que les uneix a totes com allò que les fa úniques en cadascuna de les seves veus.

Perquè una comunitat —sigui una família o un país— mantingui viva una tradició, aquesta ha d’encaixar prou bé en un context que sempre canvia. En molts contextos del passat, els canvis podien ser graduals. En d’altres, conquestes, plagues, migracions, transformacions econòmiques o desplaçaments forçosos els acceleraven de manera traumàtica. Els canvis en la tradició oral poden produir-se al llarg de dècades o segles, però també poden ser ràpids. En qualsevol cas, les generacions transmissores no sempre en són conscients. Una forma pot semblar que «sempre ha estat així» quan la memòria viva ja no arriba a les versions anteriors. Sobre això, el professor alemany Hermann Bausinger va escriure que «La tradició no consisteix a buscar i desenterrar el passat, sinó en una transmissió i una entrega continuades» (Bausinger 2005, p. 98). Per a Bausinger, l’antiguitat no defineix per si sola una tradició. De fet, inverteix la relació causal. No és que un conte sigui vinculant perquè s’hagi transmès durant segles, sinó que es pot transmetre durant molt de temps precisament perquè els grups el consideren vinculant a la seva identitat i continuen actualitzant-lo. Perquè ho facin, els contes i les tradicions en general han de complir funcions concretes.

Missió de recerca de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.
CEDOC. Llicència CC BY-NC-ND 2.5 ES.

Les funcions dels contes

En aquesta entrada no parlaré de les funcions internes de la narració que va estudiar l’influent folklorista rus Vladímir Propp (1895–1970) a Morfologia del conte (1928), sinó de les funcions socials dels contes: l’espai que ocupen per al narrador i els oients, i el paper que tenen dins la comunitat que els explica. En Propp, una funció és una acció definida per la seva posició dins la trama. Aquí, en canvi, faig servir «funció» per designar allò que la narració fa en la vida social. L’exploració del que significa un conte per al grup i, per tant, de la importància que aquest té per als seus membres és una vella qüestió del funcionalisme que encara està vigent.

Quan el context canvia, sigui per transformacions socials graduals o per un fet violent i sobtat, les tradicions poden adaptar-se tot mantenint una part de l’estructura i dels significats, poden canviar fins a significar una cosa diferent o poden deixar de transmetre’s. No hi ha un únic mecanisme que ho expliqui, però les funcions que una tradició compleix són un factor fonamental per entendre’n la persistència, la transformació o la desaparició. Sempre tenint en compte que els contes no acostumen a transmetre’s oralment d’una manera lineal, sinó arreplegant materials d’aquí i d’allà, en un procés dinàmic constant. Seguint la definició de Bausinger, el folklorista Günter Wiegelmann hi afegeix que la tradició s’entén com la transmissió de béns i valors culturals d’una generació a la següent. Per a Wiegelmann, el procés de transmetre i el contingut transmès poden ser diferents, perquè la transmissió pot ser passiva o activa. Es manté perquè «sempre s’ha fet així» o s’adopta conscientment perquè es considera valuosa (Wiegelmann 1977).

Però, es mantingui o s’adapti, la supervivència i la transmissió continuada d’una narració dins d’un grup estan estretament vinculades amb les funcions que du a terme. D’aquesta manera, quan una tradició simplement es repeteix perquè «sempre s’ha fet així» i se n’ha oblidat el perquè, acostuma a ser un símptoma d’envelliment cultural. Probablement, el grup que la transmet està en un estadi demogràfic i cultural agonitzant, no ha pogut adaptar la tradició a la seva situació i al seu context actual i, per tant, aquesta perd les funcions que tenia per a ell. Aleshores, la tradició o el conte es converteix en un objecte decoratiu que es viu com a carrincló i, finalment, es deixa de transmetre juntament amb la desaparició d’aquell grup escleròtic, el qual tampoc no ha pogut crear formes noves que compleixin funcions adaptades al nou context. A vegades, aquest últim estadi va aparellat amb la comercialització buidada de sentit de les tradicions, convertides en objecte de consum ràpid i performatiu. En aquesta situació final, la identitat es converteix en una màscara que es ven, es compra, s’utilitza i, després, es descarta quan n’arriba una de més interessant.

De la mateixa manera, Gerndt adverteix que les hipòtesis sobre els orígens, l’edat i les transformacions de les rondalles han de mantenir-se provisionals, i en desplaça el valor cap a la seva vigència: «Les rondalles obtenen, en última instància, el seu valor de la seva existència en el present, no pas del seu passat» (Gerndt 2024). És per això que, avui, la comercialització de les rondalles o del folklore en general sovint es fa amb una base més o menys dissimulada de nostàlgia pseudopoètica, presentant la narrativa tradicional com una manifestació del gènere fantàstic i no pas com una cosa viscuda i compartida. El resultat és com vendre objectes arqueològics, peces de museu que ja ningú no sent realment com a pròpies, malgrat que es faci veure que sí amb una idealització romàntica i força cursi. Es vol que siguin reals, que estiguin vives, que es transmetin però, com que la comunitat que les transmetia i el seu context ja no hi són o no hi seran ben aviat, alhora que s’idealitzen, es rebutgen sense dir-ho i es releguen a l’infantilisme i a la decoració estètica.

Les funcions són un dels vincles entre tradició narrativa i experiència humana. Perquè una comunitat mantingui viva una tradició, aquesta ha d’encaixar en un context format per molts elements i ha de continuar sent significativa. Ha d’apel·lar a l’experiència del col·lectiu. Ha de ressonar amb allò que els seus membres viuen, amb allò que volen viure o arribar a ser de manera idealitzada, i també amb allò que rebutgen. En resum, hi ha una construcció de la identitat en simbiosi entre el que es viu, el que s’és, el que no s’és, el que es vol ser i el que no es vol ser. La funció identitària de les tradicions i, per tant, dels contes, pot cohesionar un grup humà i diferenciar-lo dels veïns, que de vegades són representats com allò que no es vol ser. Aquesta oposició es pot donar d’una manera més o menys agressiva, com passa entre dues localitats o dos barris veïns, i participa de la construcció mútua de les identitats. La funció educativa transmet valors, des dels més bàsics —supervivència, prevenció o protecció d’un mateix, com en la faula d’Els tres porquets—, sovint adreçats a la infància, fins als més sofisticats.

Aquestes dues funcions —identitària i educativa— no són les úniques. Bascom (1965) en va distingir quatre de generals: l’entreteniment o l’evasió, la validació de les institucions i les creences d’una cultura, l’educació i el manteniment de les normes mitjançant la pressió o el control social. No és una classificació exhaustiva. Avui se’ns queda força curta perquè n’hi ha moltes altres, però ajuda a ordenar bona part dels exemples. Hi ha funcions religioses, funcions de distensió social que van més enllà de l’entreteniment —com en els acudits o els contes absurds de personatges còmics—, de vegades amb tons subversius i polítics, funcions de conciliació amb fets tràgics —com la mort i la malaltia— i moltes altres que poden passar més desapercebudes. A més, una mateixa narració acostuma a complir més d’una funció i a fer-ho en diversos nivells.

Els contes en el món occidental

Si veiem les tradicions com a organismes vius, només poden cultivar-se, créixer i prosperar si el context social i humà els ofereix condicions favorables i si continuen tenint algun sentit per a qui les practica. Si no, moren o no arriben mai a arrelar del tot. Actualment, el context canvia a una velocitat que obliga a repensar què entenem per tradició i, fins i tot, conte. Això no significa que la tradició hagi desaparegut. Els estudis sobre folklore contemporani mostren que també es crea i es recrea en entorns urbans, professionals i digitals (Dundes 1965; Sims i Stephens 2011), i Dégh (2001) va mostrar la vitalitat de la llegenda en societats plenament tecnificades.

Ara bé, una part de les pràctiques culturals que es tenen com a tradicions circulen com a objectes de consum banal o com a fetitxes, sense un vincle profund amb les arrels de qui les consumeix. En societats occidentalitzades, la gran mobilitat, la precarietat dels vincles, la destructiva alienació laboral i la mercantilització poden afavorir que algunes «tradicions» es consumeixin, com he esmentat, com una màscara personal, un vestit performatiu que demà es canvia per un altre. És en aquest espai on les indústries culturals i les classes dirigents poden implantar o reforçar sistemes de valors o bé la seva absència, que és suplantada per valors que en tenen l’aparença, però que són buits i hi són per ser venuts i comprats.

Una de les lluites socials del nostre temps es dona entre, d’una banda, la tendència cap a un individu desarrelat i solitari, sotmès a la producció en cadena, a la digitalització i al consum addictiu de l’experiència humana vicaria a través de pantalles, i, de l’altra, la voluntat de créixer, viure i desenvolupar-se en comunitats vinculades per trets afins, dins d’un context orgànic, personal i proper, tant al bell mig de la ciutat com als pobles més remots. No és una oposició absoluta. Una mateixa persona pot habitar comunitats locals i digitals, i aquestes també poden crear tradicions vives. Al capdavall, l’ésser humà viu explicant i rebent narracions. Els humans es construeixen a si mateixos amb les històries que expliquen i que escolten i, sempre, ens estem explicant a nosaltres mateixos el conte de la nostra vida, amb el que construïm la nostra memòria. (Bruner 1986, p. 11–43) Sempre tendim a pensar que el conte que ens expliquem sobre allò que hem viscut és objectiu, perquè així funciona la memòria, però no és així. Com a Rashomon, el mateix esdeveniment, viscut per quatre persones diferents, dona lloc a quatre contes diferents. (Bruner 1991)

Sigui com sigui, allò que considerem tradicional no es pot mantenir viu només per la força de voluntat d’un col·lectiu, sinó que ho fa perquè neix o arrela en un substrat —un context en què compleix unes funcions— que li dona allò que necessita per créixer. Si no, com a molt, pot ser com una planta d’hivernacle en un test, aïllada i mantinguda artificialment per subvencions o per un grup tancat que la rega i l’adoba. Quan ja no hi hagi ningú que en tingui cura, quedarà abandonada, s’assecarà i morirà. Si el folklore narratiu ens ha demostrat una cosa al llarg dels segles és la seva capacitat d’adaptar-se per continuar sent transmès, fins i tot sota condicions extremes, quan s’ha intentat manipular-lo, censurar-lo, sotmetre’l als interessos de la ideologia en el poder i, en general, instrumentalitzar-lo, anorrear-lo o condemnar-lo a l’oblit. El pitjor que li pot passar és, simplement, que no es transmeti. Però la seva capacitat transformadora és com una llavor. Encara que deixi de transmetre’s oralment, pot perviure en altres suports i esperar el moment adequat per tornar a rebrotar. I és que la imaginació forma part de la nostra essència més íntima. Encara que una legió de pantalles, mil pastilles i la propaganda més sofisticada apaguin la seva capacitat d’imaginar, retornarà quan torni a haver-hi pluja i sol.