El Mal Caçador a Lo somni de Bernat Metge

Els diàlegs entre la cultura popular i la cultura de les elits han estat una constant al llarg de la història. La literatura medieval sovint és una original i fascinant construcció de fonts grecollatines, bíbliques i de la tradició popular, des d’on entren elements postpagans, sincrètics i cristianitzats que formen una rica tradició genèrica, amb els seus propis codis i tòpics. La riquesa, la vivacitat i l’originalitat de la literatura medieval contradiuen àmpliament la idea encotillada i fosca que s’acostuma a tenir de l’època. I la literatura en llengua catalana tampoc no va quedar al marge d’aquesta multitud de gèneres i formes narratives. Un exemple clar d’això és Lo somni.

Ho veiem amb l’escena que inicia l’obra, l’aparició de l’espectre del rei Joan a la cel·la on Metge es presenta com a presoner, una escena amb trets de l’imaginari del Caçador Salvatge, on hi ha una barreja de fonts característica de gran part de la literatura de l’època. Durant les edats mitjana i moderna, els motius del Caçador [E501.1] i la Cacera Salvatge [E501] van entrar en la literatura popular i en la cortesana com una mena de tòpic més o menys transformat. En la literatura i la cançó populars, el motiu aparegué en la literatura de cordill, el teatre de carrer, les balades i els romanços, entre altres formes. Pel que fa a la literatura cortesana, a la qual pertany Lo somni, el motiu va ser emprat de manera politicosatírica i burlesca; com a exemplum religiós per alliçonar, sovint en boca de predicadors; com a escena recurrent dins de la literatura èpica, en general de manera força domesticada, o de manera decorativa, com un element exòtic —per als cortesans— de la cultura «pagesa».

En aquesta entrada analitzaré quins són els elements populars que podem trobar en aquesta escena de Lo somni i, també, podreu trobar-hi altres llegendes de l’època amb les quals faré una comparació amb l’obra de Metge.

El Mal Caçador a Lo somni de Bernat Metge

Lo somni és considerada una de les obres mestres de la literatura medieval catalana. Va ser acabada cap al 1399 per l’escriptor i cortesà barceloní Bernat Metge (c. 1340–1413), secretari reial i notari. Metge segueix l’estela marcada per les «Tres Corones» de la literatura del Renaixement italià —Dante, Petrarca i Boccaccio— i per obres clàssiques com el Somni d’Escipió, de Ciceró, o la Consolació de la filosofia, de Boeci. Autor de gran erudició, utilitza l’estructura clàssica del diàleg. En aquest cas, entre un personatge que porta el seu nom i que es troba a la presó, fent-se ressò de vivències personals, i el difunt monarca Joan I el Caçador, mort poc abans, el 1396, als boscos de Foixà, a l’Empordà, durant una cacera (Metge 1959).

Retrat pòstum de Joan I el Caçador, 1634, basat en la sèrie de retrats de Filippo Ariosto de finals del segle XVI.
Autor desconegut. Llicència CC BY-SA 4.0, via Wikimedia Commons.

L’escena inicial de Lo somni diu el següent (Metge 1959).

«S’aparegué davant meu un home de mitjana estatura amb cara venerable, vestit de vellut carmesí, el front sembrat de corones dobles d’or, amb un barret vermell al cap [el rei Joan]. I l’acompanyaven dos homes de gran estatura, un dels quals era un jove molt bell i tenia una rota [un instrument de corda] entre les mans. I l’altre era molt vell, cec i amb una llarga barba, el qual tenia un gran bastó a la mà. I al voltant de tots els esmentats hi havia molts falcons, astors i gossos de diversa natura, que cridaven i udolaven molt terriblement.»

Aquí hi trobem submotius com E501.1.1, rei com a Caçador Salvatge, i E501.4.1, gossos en la Cacera Salvatge. Els dos «homes de gran estatura» que acompanyen el rei Joan són el poeta Orfeu, que va baixar als inferns, i l’endeví cec Tirèsies.

Els medievalistes Martí de Riquer, Lluís Cabré i Joan Mahiques, entre d’altres, assenyalen que el seguici espectral del rei Joan I té coincidències notables amb el Mal Caçador. El detall més interessant és que, malgrat les referències clàssiques i erudites, també hi ha una proximitat aparent amb la tradició oral i popular. Cabré, per exemple, comenta que el «seguici espaordidor compost de dos personatges infernals i una cridòria d’ocells i cans és més pròpia del Comte Arnau o el Mal Caçador (i altres esperits llegendaris) que de cap faula de tradició clàssica» (Cabré 2002, 55). Mahiques afegeix: «aquesta presència esvalotada d’ocells i de gossos indueix a pensar en la purgació d’una ànima errant que pateix malèfiques persecucions, segons l’imaginari de la caça salvatge o “Mesnie Hellequin”: una prova més de l’aparició de Joan I en clau de purgatori particular» (Mahiques 2005, 15). La semblança amb la Cacera Salvatge es troba sobretot en el seguici espectral, els gossos i la cridòria. Metge aprofita aquests elements populars per representar una ànima en pena, al costat de personatges i referències procedents de la tradició culta. Tanmateix, el paral·lelisme no implica que l’autor seguís directament una versió oral concreta de la llegenda, sinó que es tracta d’una barreja de motius populars i cultes, en què la llegenda és una de les inspiracions. La llegenda arribaria a Metge de manera indirecta a través d’autors principalment italians, com veureu en la segona part d’aquesta entrada, i probablement també de la tradició oral.

En un sentit ampli, Lo somni és, entre altres nivells de lectura, una manera que té Metge de defensar la seva innocència davant del nou rei, Martí l’Humà, atès que, enmig de les intrigues cortesanes que seguiren la mort de Joan I, diversos membres del seu entorn van ser empresonats. Ell mateix va ser empresonat, acusat de corrupció. Però l’obra també és un erudit tractat filosòfic sobre la immortalitat de l’ànima, amb abundants fonts clàssiques, i un comentari sobre fets polítics de l’època, com el Cisma d’Occident. I tracta molts altres temes, entre els quals hi ha una punyent crítica social. Per exemple, Tirèsies carrega contra els costums de les dones, i Metge li respon defensant-les i criticant, al seu torn, els homes. Per tant, no deixa lliure de culpa ningú.

Quan descriu el condemnat rei Joan, Metge es refereix a trets que els primers destinataris de l’obra, els membres de la cort de Martí l’Humà, coneixerien del difunt rei, especialment l’afició que tenia per les festes, els banquets, els joglars i altres elements festius del món cortesà —també per l’alquímia, l’astrologia i la màgia, però això ho deixo per a un altre article—. Aquí hi ha una singularitat notable. L’originalitat de Lo somni no rau a imaginar per primera vegada un seguici reial sobrenatural, perquè la literatura medieval ja coneixia figures de llegenda com el rei Herla i el rei Artús, vinculades a cavalcades fantàstiques. Més endavant, la tradició també associaria aquest imaginari a sobirans històrics convertits en llegendaris, com Barba-roja o Carlemany.

A la manera de Dante, la singularitat de Metge rau, més aviat, a aplicar-lo a Joan I, un monarca històric mort feia poc i que l’autor havia conegut personalment. Metge transforma una afició ben coneguda del rei —la cacera— en una pena purgatorial. No el presenta pròpiament com un caçador que encapçala una persecució eterna, sinó com un difunt turmentat pels animals que havien format part del seu antic plaer. Un motiu folklòric esdevé una resposta literària a una mort recent i a les tensions polítiques que la van seguir. En aquest sentit, Metge es mostra com un autor modern per a l’època, plenament renaixentista.

Rudolf Friedrich August Henneberg, Der wilde Jäger (El caçador salvatge), 1856.
Staatliche Museen zu Berlin, Alte Nationalgalerie / Andres Kilger. Domini públic.

La cacera eterna com a purgatori per als pecats

Metge presenta Joan I com un home de mitjana estatura, vestit de manera opulenta, amb vellut carmesí i corones d’or. També reforça la idea que allò que tant li agradava, la música i la caça, ara s’han convertit en la seva tortura, i ho reuneix en un mateix seguici amb el soroll insuportable dels animals que, en vida, caçava o l’ajudaven a caçar. Són motius com E501.4.1.10, gossos que udolen i lladren a la Cacera Salvatge; E501.13.1, la Cacera Salvatge és anunciada pel soroll, i E501.13.4, aparició de la Cacera anunciada pels lladrucs udolants dels gossos de caça. La penitència al purgatori pels pecats comesos és un dels temes centrals de Lo somni. I la representació dels pecats del rei també es pot llegir en relació amb la posició de Metge davant de la nova cort. La pena de Joan I és temporal, és un purgatori. Pateix pels seus pecats, però no està condemnat eternament. Segons observa Mahiques, el rei no podrà accedir a la glòria fins que s’acabi el Cisma d’Occident, que Lo somni relaciona amb les responsabilitats dels monarques. Així, el seu purgatori té també una dimensió política (Mahiques 2005, 23).

Aquest concepte és típic de l’època. La idea que la caça pot ser causa de pecat apareix en diversos exemples religiosos i sermons de l’època, tant anteriors com posteriors a Lo somni. Un exemplum que circulà per Europa i que trobem en català en un manuscrit de començament del segle XV, editat per Marià Aguiló el 1881 amb el títol Recull de eximplis e miracles, diu el següent (Aguiló 1881, I, 81–82).

«Un cavaller de Bona [probablement Beaune, ciutat de la Borgonya] era molt devot i acollia els pobres i els pelegrins. Després de morir, un cop purgats tots els seus pecats, encara romania al purgatori només perquè, mentre vivia, havia estat caçador amb esparvers i altres ocells. Per això tenia a la mà un astor que no parava de picar-li i rosegar-li la mà, cosa que li causava un gran patiment.»

No és que la cacera, per si mateixa, sigui un pecat. Allò que volen dir aquests exemples és que la fal·lera desmesurada per la cacera pot fer oblidar les obligacions religioses envers Déu. El mateix trobem en altres exemples referits a aficions o addiccions com els jocs d’atzar —entre els quals hi ha els jocs de cartes—, el ball —que tracto amb detall a Rondalles del Diable— o la beguda, i també a pecats com la gola i els banquets o la luxúria i la prostitució. En aquests exempla religiosos, allò que porta al pecat és prestar més atenció al món físic i corporal que a l’espiritual, vincular-s’hi d’una manera excessiva i desequilibrada, arrelada a la matèria.

En aquest sentit, Metge escriu més endavant (Metge 1959).

«Pel fet que —va dir ell [el rei Joan]— jo gaudia molt caçant, Nostre Senyor Déu ha ordenat que aquests falcons, astors i gossos, que em veus portar al voltant, cridin i udolin amargament, hora rere hora, davant meu. I pel fet que jo trobava gran plaer en cantors i ministrers [músics], aquest home que té la rota entre les mans [Orfeu], amb molta discordança, em fa al davant sons desplaents i allunyats de tot bon compàs i mesura i, finalment, de tota melodia.»

Aquí es repeteixen frases que redunden en allò que acabo de comentar: «pel fet que jo gaudia molt caçant», «pel fet que jo trobava gran plaer». I no és només que l’afició pels plaers terrenals pugui ser causa de condemna al purgatori. El soroll és molt habitual en la majoria de testimonis folklòrics del Mal Caçador i la Cacera Salvatge, però aquí Metge el recicla per utilitzar-lo com a crítica política, novament desnaturalitzant el motiu popular per encaixar-lo com a comentari satíric. El soroll s’oposa a la música que tant li agradava al rei Joan, per pecats que probablement els lectors cortesans de l’obra coneixen, però que Metge en aquests fragments els dona per entesos. La idea general és presentar-lo d’acord amb la propaganda de la nova cort, com un rei dropo, llicenciós i pecador, que no va tenir cura del regne.

Entre altres barreges de motius cultes i populars, trobem la idea que sembla recordar la repetició en bucle de la tortura com a càstig [Q501], tan habitual en la mitologia clàssica. Però la pena del rei Joan està cristianitzada, és purgatorial, no eterna com la de Tàntal o Sísif. Un segon motiu és que el somni de Metge comença un divendres cap a mitjanit, un horari que també trobem en relats d’apareguts i que recorda el motiu E587.5, un fantasma vaga a mitjanit. En altres tradicions, els fantasmes vaguen fins al cant del gall [E587.3] o aquest cant els apaivaga [E452]. Thompson també recull motius semblants associats amb la Cacera Salvatge [E501.11.1.1 i E501.11.1.2]. A Lo somni, però, el cant del gall no marca la fi de l’aparició.

Altres llegendes properes

Tots els paral·lelismes que porto citats se situen en un ric rerefons de tractats medievals sobre apareguts i les penes del purgatori, en què el Caçador podia penar per pecats diversos segons la versió (Mahiques 2005). Per descomptat, la versió que tenim més propera és la del Mal Caçador que abandona la missa per anar a caçar en el moment de l’elevació de l’hòstia. Entre les moltes versions més properes en el temps a Metge que relacionen el pecat amb el Caçador, hi ha la que transmet el polímata i abat benedictí Johannes Heidenberg (1462–1516), conegut com a Tritemi pel nom del seu poble natal, Trittenheim. Avui sobretot és recordat per les seves obres sobre ocultisme, alguna d’elles prohibida per la Inquisició, com l’Steganographia. Tritemi explica una llegenda que ens recorda molt a la del Comte Arnau (McDonald 2018, Lecouteux 77-78).

«El 21 de desembre de 1354, Walram, comte de Spanheim, va morir i fou enterrat. La nit següent, Gottfried, capellà del seu castell, “va sentir al bosc una veu com la d’un caçador que atiava els gossos a perseguir una presa”. Un home envoltat de flames, muntat en un cavall negre, estava envoltat d’una gran quantitat de gossos negres i aterridors. L’home li va parlar: “Senyor Gottfried, no tingueu por! Soc l’ànima del comte Walram i pateixo aquest càstig pel plaer que trobava en la caça i per haver devastat els camps i les vinyes dels meus serfs. Digueu als meus fills que facin dir trenta misses en trenta dies per alliberar-me, i que durant aquest mateix nombre de dies alimentin trenta pobres.”»

Una segona mostra, que no és un exemple religiós, sinó que probablement recull una llegenda transmesa oralment a la seva regió, l’escriu el monjo franciscà Boissen, conseller del duc de Holstein-Gottorp, a la Crònica de Schleswig, Alemanya. La crònica recull fets fins al 1530, es conservà en manuscrit i no es publicà fins al 1730, i la seva característica notable és que va ser feta amb testimonis i fonts de primera o segona mà al nord de Frísia, recollides pel mateix franciscà. La llegenda que recull Boissen diu així:

«Abel, segon fill del rei Valdemar de Dinamarca, va fer matar el seu germà l’any 1250 i va morir el 1252 lluitant contra els frisons. Fou enterrat a l’església de Sant Pere de Schleswig, però durant les nits s’hi sentiren uns estrèpits que impedien als canonges cantar els salms i les pregàries. Per això, van treure el cos i el van submergir en un aiguamoll del bosc de Pöle, prop de Gottorp, amb una estaca clavada a través del taüt. Els sorolls van cessar a l’església, però des d’aleshores se’n sentiren prop de la nova sepultura. Els viatgers nocturns sentien, entre altres sorolls, un corn de caça. També es deia que Abel s’havia aparegut a molta gent, amb el rostre i el cos negres, muntat en un cavall petit i acompanyat de tres gossos de caça que sovint semblaven encesos.» (Boissen 1730, 597)

En aquest testimoni podeu veure diverses pràctiques folklòriques reals del centre i l’est d’Europa, com la creença en morts que a causa dels abusos comesos contra altres persones esdevenen ànimes condemnades que s’alimenten dels vius, un dels orígens folklòrics dels vampirs moderns. I per això travessen el taüt amb una estaca i el llencen a un aiguamoll o pantà, tradició secular molt antiga que trobem documentada per l’arqueologia en diversos països europeus. I, alhora, el component vampíric es barreja, també, amb el del Mal Caçador.

En la segona part d’aquest capítol parlaré de diversos relats de caceres infernals propers a Lo somni, com els de Dante i Boccaccio.