Bèsties, Literatura, Màgia, Rondalles, Serpents, Últimes

Contes de la pell de bèstia (II)

Ivan Tsarévitx, amb un arc a la mà, mira la granota que sosté la seva fletxa en un bosc de bedolls.

Ivan Bilibin, El príncep i la granota (1900), il·lustració per a «La princesa granota». Ivan Tsarévitx troba al pantà la granota que ha recollit la seva fletxa: darrere aquella aparença s’amaga la màgica i valenta Vasilisa la Sàvia. Una pell uneix el món humà i el meravellós, però cremar-la abans d’hora obrirà un llarg camí de proves i retrobaments en el magnífic conte rus. Domini públic.


Contes de la pell de bèstia

En aquesta segona i última entrada de Contes de la pell de la bèstia podreu trobar els tres contes que falten d’entre els citats a l’entrada Cremar la pell de bèstia: desencantament i renaixement. El primer, El rei porc, pertany a Les nits agradables, de Giovanni Francesco Straparola, una de les obres fonamentals de la rondallística europea i universal, del segle XVI, amb una influència en la cultura popular que arriba fins als nostres dies.

No menys important és el Conte de contes, també conegut com el Pentameró, de Giambattista Basile, una mica posterior a l’obra de Straparola. D’aquest recull podreu llegir La serp.

Tanco amb una tercera rondalla, d’un dels meus folkloristes favorits, el rus Aleksandr Afanàssiev. La princesa granota és un original i exuberant conte d’aventures màgiques, ple d’enigmes, romanticisme, emocions, humor, bruixeria i personatges eterns, com la intel·ligent noia màgica, Vasilisa la Sàvia, el valent Ivan Tsarévitx, la carismàtica i perillosa Baba Iagà, sempre ambigua, o el bruixot malèfic Kosxei l’Immortal.

A la primera entrega trobareu el conte del Pantxatantra, l’Asinarius medieval i les dues rondalles dels germans Grimm.

El rei porc

Giovanni Francesco Straparola · Venècia, actual Itàlia · 1551 (1550 segons el calendari venecià) · Italià · Le piacevoli notti, II, 1 · ATU 441

El primer volum duu una dedicatòria datada el 2 de gener de 1550 segons el calendari venecià, que aleshores començava l’any al març: correspon al 1551 del nostre còmput. Dins el marc de la segona nit, Isabella conta aquesta història i la tanca amb un enigma que també es conserva aquí.

S’hi inclouen l’argument inicial, la introducció de la narradora, l’enigma i el retorn al marc fins al començament de la narració següent.

Galeotto, rei d’Anglaterra, té un fill que neix porc i es casa tres vegades; després es lleva la pell porcina i es converteix en un jove bellíssim, que fou anomenat Rei Porc.

No hi ha llengua tan polida ni tan eloqüent, gracioses dames, que en mil anys pugui expressar prou bé fins a quin punt l’home deu gratitud al seu creador per haver-lo fet venir al món com a home i no com a bèstia. Per això em ve a la memòria una història, esdevinguda en els nostres temps, d’un que nasqué porc i després, convertit en un jove bellíssim, fou anomenat per tothom Rei Porc.

Heu de saber, doncs, estimades dames, que Galeotto fou rei d’Anglaterra, home no menys ric en els béns de la fortuna que en els de l’ànima. Tenia per muller la filla de Mattias, rei d’Hongria, anomenada Ersilia, que en bellesa, virtut i cortesia superava qualsevol altra dama del seu temps. Galeotto governava tan prudentment el regne que ningú no se’n podia queixar amb raó.

Tot i que feia molt de temps que eren junts, la sort volgué que Ersilia no quedés mai embarassada, cosa que desplagué molt a tots dos. Un dia Ersilia passejava pel seu jardí i collia flors. Ja una mica cansada, veié un indret cobert d’herba verda, s’hi acostà i s’assegué. Convidada pel son i pels ocells que cantaven dolçament a les branques verdes, s’adormí.

Per bona ventura seva, passaren per l’aire tres fades poderoses. En veure la jove adormida s’aturaren, contemplaren la seva bellesa i gràcia i deliberaren plegades de fer-la inviolable i afavorir-la amb encanteris. Les tres fades s’hi avingueren. La primera digué:

—Vull que aquesta dona sigui inviolable, que la primera nit que jagui amb el seu marit quedi embarassada i que li neixi un fill que no tingui parió al món en bellesa.

L’altra digué:

—I jo vull que ningú no li pugui fer mal i que el fill que li neixi sigui dotat de totes les virtuts i gentileses que es puguin imaginar.

La tercera digué:

—I jo vull que ella sigui la dona més sàvia i més rica que hi hagi; però que el fill que concebrà neixi tot cobert de pell de porc, i que els seus gestos i maneres siguin tots de porc, i que mai no pugui sortir d’aquest estat fins que no hagi pres tres mullers.

Quan les tres fades hagueren marxat, Ersilia es despertà, s’aixecà de seguida, prengué les flors que havia collit i tornà al palau. No passaren gaires dies abans que quedés embarassada. Arribada l’hora del part desitjat, infantà un fill els membres del qual no eren humans, sinó porcins. Quan el rei i la reina ho saberen, sentiren un dolor immens.

Perquè aquell part no redundés en deshonor de la reina, que era bona i santa, el rei pensà diverses vegades de fer-lo matar i llançar-lo a la mar. Però, donant-hi voltes i considerant prudentment que el fill, fos com fos, havia estat engendrat per ell i era de la seva sang, abandonà tots els propòsits cruels que havia concebut i, abraçant una pietat barrejada de dolor, volgué que fos criat i nodrit com a ésser racional i no com a bèstia.

La criatura, criada amb diligència, anava sovint a trobar la mare, s’alçava sobre les potes i li posava el morret i les potetes a la falda. La mare pietosa l’acaronava, li passava les mans pel llom pelut, l’abraçava i el besava com si fos una criatura humana. El petit cargolava la cua i mostrava amb senyals ben evidents com li agradaven aquelles carícies maternals.

Quan el porquet fou una mica més gran, començà a parlar com els homes i a voltar per la ciutat. Allà on hi havia brutícia i immundícies s’hi ficava, tal com fan els porcs. Després tornava a casa tot brut i pudent, s’acostava al pare i a la mare i es fregava pels seus vestits, que empastifava de fems. Com que era el seu únic fill, ells ho suportaven tot amb paciència.

Un dia el porquet arribà a casa i, tan brut i empastifat com anava, es posà damunt dels vestits de la mare i li digué grunyint:

—Mare meva, em voldria casar.

En sentir-lo, la mare respongué:

—Boig! Qui vols que et prengui per marit? Vas pudent i brut, i vols que un baró o un cavaller et doni la seva filla?

Ell respongué, tot grunyint, que volia muller tant sí com no. La reina, sense saber com resoldre-ho, digué al rei:

—Què hem de fer? Ja veieu en quina situació ens trobem. El nostre fill vol muller, i no n’hi haurà cap que el vulgui prendre per marit.

El porquet tornà a trobar la mare i, grunyint fort, deia:

—Vull muller i no pararé fins que no tingui aquella jove que he vist avui, perquè m’agrada molt.

Era la filla d’una dona pobra que tenia tres filles, totes tres bellíssimes. En saber-ho, la reina féu cridar de seguida la dona pobra i la filla gran i li digué:

—Mare meva estimada, sou pobra i carregada de filles; si hi consentiu, aviat sereu rica. Tinc aquest fill porc i voldria casar-lo amb la vostra filla gran. No mireu que ell sigui porc, sinó el rei i jo, perquè a la fi ella serà senyora de tot el nostre regne.

La noia s’alterà molt en sentir-ho, es tornà vermella com una rosa del matí i digué que de cap manera no hi volia consentir. Però tan dolces foren les paraules de la seva mare pobra que la filla s’hi avingué. Quan el porc tornà tot brut a casa, corregué a trobar la mare. Ella li digué:

—Fill meu, t’hem trobat muller, i serà del teu gust.

Féu venir la núvia, vestida amb robes reials magnífiques, i la presentà al porc. En veure-la bella i graciosa, ell estava tot joiós i, tan pudent i brut com anava, li voltava al voltant i li feia amb el morro i les potes les carícies més grans que mai havia fet cap porc. Però ella, com que li embrutava tots els vestits, l’empenyia enrere.

—Per què m’empenys? —li deia el porc—. No soc jo qui t’ha fet aquests vestits?

Ella, orgullosa, respongué altivament:

—Ni tu ni el teu reialme de porcs no me’ls heu fet mai.

Arribada l’hora d’anar a reposar, la jove digué:

—Què n’he de fer, d’aquesta bèstia pudent? Aquesta nit, quan s’hagi adormit, la mataré.

El porc, que no era gaire lluny, sentí les paraules i no digué res més. A l’hora deguda se n’anà al llit sumptuós, tot empastifat de fems i carronya. Amb el morro i les potes alçà els llençols finíssims i, després d’haver-ho embrutat tot de femta pudent, s’ajeié al costat de la núvia.

Ella no trigà a adormir-se. Però el porc, fingint que dormia, la ferí al pit tan fort amb els ullals esmolats que la deixà morta a l’instant. L’endemà es llevà ben d’hora i se n’anà, com tenia per costum, a pasturar i a embrutar-se. A la reina li semblà que havia d’anar a visitar la nora; hi anà i, trobant-la morta pel porc, sentí un dolor molt gran.

Quan el porc tornà a casa i la reina el reprengué durament, respongué que li havia fet a ella allò que ella volia fer-li a ell, i se n’anà indignat. No passaren gaires dies abans que tornés a insistir a la mare que volia casar-se amb l’altra germana. Encara que la reina s’hi oposà molt, ell, obstinat, la volia tant sí com no, amenaçant de destruir-ho tot si no la tenia.

La reina ho contà al rei, i ell li digué que seria un mal menor fer-lo morir abans que causés una gran desgràcia a la ciutat. Però la reina, que era la seva mare i se l’estimava molt, no podia suportar quedar-se sense ell, encara que fos porc. Féu cridar la dona pobra amb l’altra filla i hi parlà llargament. Després d’haver tractat molt de temps del matrimoni, la segona consentí a prendre el porc per espòs.

Però la cosa no acabà com ella desitjava, perquè el porc la matà com a la primera i sortí de casa de seguida. Quan a l’hora acostumada tornà al palau, amb tanta brutícia i fems que ningú no s’hi podia acostar de la pudor, el rei i la reina l’increparen molt per la malifeta. Però ell respongué amb gosadia que havia fet a ella allò que ella pretenia fer-li a ell.

Poc després, el senyor porc tornà a instar la reina perquè volia casar-se una altra vegada i prendre per muller la tercera germana, encara més bonica que les dues primeres. Com que li negaven del tot la petició, ell hi insistia encara més i, amb paraules esfereïdores i grolleres, amenaçava de mort la reina si no li donaven aquella esposa. La reina, sentint aquelles paraules brutes i injurioses, patia al cor un turment tan gran que gairebé embogia.

Deixant de banda qualsevol altre pensament, féu venir la dona pobra i la tercera filla, que es deia Meldina, i li digué:

—Meldina, filla meva, vull que prenguis el senyor porc per espòs. No el miris a ell, sinó el seu pare i jo: si saps avenir-t’hi, seràs la dona més feliç i més contenta que hi hagi.

Meldina respongué amb rostre serè i clar que hi consentia de molt bon grat, i li agraí molt que es dignés acceptar-la per nora. Encara que no rebés res més, ja en tindria prou d’haver passat en un instant de pobra a nora d’un rei poderós. La reina, sentint aquella resposta agraïda i afectuosa, no pogué contenir les llàgrimes de tendresa. Però encara temia que li passés allò que havia passat a les altres dues. La nova núvia es vestí amb robes riques i joies precioses i esperà que el seu estimat espòs tornés a casa.

Quan el senyor porc arribà, més brut i empastifat que mai, la núvia el rebé amb bondat, estengué el seu vestit preciós a terra i li pregà que s’ajeiés al seu costat. La reina li deia que l’apartés, però ella es negava a empènyer-lo i digué aquestes paraules:

Tres coses he sentit explicar,
oh sacra corona, venerable i pietosa:
la primera, que anar cercant
allò impossible és follia massa grossa;
l’altra, que no s’ha de donar fe
a allò que no té raó ni camí dret;
la tercera, que el do preciós i rar
que tens a les mans, l’has d’estimar.

El senyor porc, que no dormia i ho entenia tot clarament, s’alçà i li llepà la cara, el coll, el pit i les espatlles. Ella, al seu torn, l’acaronava i el besava, i ell s’encenia tot d’amor. Quan fou hora de reposar, la núvia se n’anà al llit i esperà que hi vingués el seu estimat espòs. No trigà gaire a arribar-hi, tot brut i pudent. Ella alçà el cobrellit, el féu posar al seu costat, li acomodà el cap al coixí, el tapà bé i tancà les cortines perquè no passés fred.

Quan es féu de dia, el senyor porc deixà el matalàs ple de femta i se n’anà a pasturar. La reina anà al matí a la cambra de la núvia. Creient que veuria allò mateix que havia vist amb les altres dues, trobà la nora alegre i contenta, encara que el llit era tot brut d’immundícies i carronya. Donà gràcies al Déu suprem per aquell do: el fill havia trobat una muller del seu gust.

No passà gaire temps abans que el senyor porc, conversant agradablement amb la seva dona, li digués:

—Meldina, estimada muller, si estigués segur que no revelaries a ningú el meu gran secret, et descobriria una cosa que fins ara he mantingut amagada, i te’n vindria una alegria molt gran. Com que et conec prudent i sàvia i veig que m’estimes amb un amor perfecte, voldria fer-te’n partícip.

—Descobriu-me amb confiança qualsevol secret vostre —respongué Meldina—. Us prometo que, sense el vostre consentiment, no el revelaré a ningú.

Tranquil·litzat per la seva dona, el senyor porc es llevà la pell pudent i bruta i quedà convertit en un jove bell i encisador. Tota aquella nit jagué ben abraçat amb la seva Meldina. Li manà que ho callés tot, perquè aviat sortiria d’aquella misèria; després es llevà, prengué la pell porcina i es tornà a lliurar a les immundícies, com havia fet abans.

Un jove coronat, vist d’esquena, es lleva la pell de porc davant de Meldina, que el mira des del llit amb baldaquí.
Edward Robert Hughes, The Pig Prince («El príncep porc»), il·lustració per a The Nights of Straparola (Londres, 1894), vol. I, davant de la p. 63. El príncep revela a Meldina la figura humana que amagava sota la pell porcina. Domini públic.

Deixo a cadascú imaginar com fou de gran l’alegria de Meldina en veure’s acompanyada d’un jove tan graciós i polit. No trigà gaire a quedar embarassada i, arribada l’hora, infantà un fill bellíssim. El rei i la reina en quedaren molt contents, sobretot perquè tenia forma de criatura humana i no de bèstia.

A Meldina li semblava una càrrega molt gran mantenir amagada una cosa tan alta i meravellosa. Anà a trobar la sogra i li digué:

—Prudentíssima reina, jo em pensava que m’havia unit a una bèstia, però vós m’heu donat per marit el jove més bell, més virtuós i de millors costums que mai ha creat la natura. Quan entra a la cambra per ajeure’s al meu costat, es lleva l’escorça pudent, la deixa a terra i resta un jove elegant i graciós. Ningú no ho podria creure si no ho veiés amb els seus propis ulls.

La reina pensava que la nora feia broma, però ella parlava seriosament. Li preguntà com ho podia veure, i la nora respongué:

—Veniu aquesta nit a la meva cambra, quan comenci el primer son. Trobareu la porta oberta i veureu que us dic la veritat.

Arribada la nit, després d’esperar que tothom s’hagués retirat, la reina féu encendre les torxes i, amb el rei, anà a la cambra del fill. En entrar-hi trobà la pell porcina a terra, en un costat de l’habitació. La mare s’acostà al llit i veié que el seu fill era un jove bellíssim; Meldina, la seva dona, el tenia ben abraçat.

En veure-ho, el rei i la reina se n’alegraren molt. El rei manà que, abans que ningú sortís d’allí, la pell fos esquinçada en bocins ben petits. Tan gran fou l’alegria de tots dos pel fill renovat que poc faltà perquè no es morissin.

El rei Galeotto, veient que tenia un fill així i fills d’aquell fill, deixà la diadema i el mantell reial. Al seu lloc, amb un triomf grandíssim, fou coronat el fill, que, anomenat Rei Porc, governà el regne amb molta satisfacció de tot el poble i visqué llarg temps, molt feliç, amb Meldina, la seva estimada muller.

La història contada per Isabella ja havia arribat al final, i els homes i les dones reien molt del senyor porc, tot brut, que acaronava la seva estimada muller i jeia amb ella tan empastifat de fang.

—Però deixem ja el riure —digué la senyora Lucrezia—, perquè Isabella segueixi l’ordre i ens proposi el seu enigma.

Ella, amb rostre alegre, digué:

Voldria que em donéssiu, senyor meu,
allò que no teniu ni mai tindreu,
encara que pel món anéssiu amb honor
mil anys i encara molts més de vida.
I si penseu tenir-ho, viviu en error
i com un cec aneu pel camí;
però, si em voleu bé tal com mostreu,
doneu-m’ho ja, que donar-m’ho podeu.

Quan Isabella hagué dit aquell enigma enginyós, tothom quedà meravellat. No es podien convèncer que algú hagués de donar allò que no tenia ni havia de tenir mai. Però la prudent Isabella, veient-los tots perplexos, digué:

—No us meravelleu, senyors meus, perquè l’home pot donar a la dona allò que no té ni mai no tindrà: l’home no té marit ni n’ha de tenir mai, però sí que pot donar marit a una dona.

La solució de l’enigma agradà molt a tothom. Quan hagueren manat silenci, s’alçà Fiordiana, que seia al costat d’Isabella, i digué amb rostre alegre i festiu:

—Senyora meva, i vós, honorabilíssims senyors: em semblaria adient, si tots hi esteu d’acord, que el nostre Molino alegrés aquesta dolça companyia amb una de les seves facècies. No ho dic per estalviar-me la feina, perquè en tinc moltes a mà, sinó perquè la història que ell conti, amb la seva gràcia, us donarà més plaer i satisfacció. Ja sabeu que és enginyós i divertit i té totes les bones qualitats que convenen a una persona molt gentil. I a nosaltres, simples dones, ens escauria més tenir l’agulla a la mà que no pas contar històries.

Les paraules de la prudent Fiordiana agradaren a tothom i la lloaren molt. La senyora mirà Molino i digué:

—Senyor Antonio, ara ens alegrareu a tots amb una història graciosa.

Li manà que comencés. Molino, que no pensava haver de contar cap història, donà primer les gràcies a Fiordiana per les lloances que li havia fet; després, obedientíssim a la senyora, començà la seva història de la manera següent.

Giovanni Francesco Straparola, «Favola I», Le piacevoli notti, nit II, faula 1. Text italià de l’edició de Giuseppe Rua, vol. I (Bologna: Romagnoli, 1899).

La serp

Giambattista Basile · Nàpols, actual Itàlia · 1634 · Napolità · Lo cunto de li cunti, II, 5 · Afinitats amb ATU 433B

El recull es publicà pòstumament entre 1634 i 1636, en cinc jornades de deu contes. La narradora de «Lo serpe» és Popa; Basile signava les obres napolitanes amb el pseudònim Gian Alesio Abbattutis, construït gairebé com un anagrama del seu nom.

S’hi inclouen l’argument i la transició del conte anterior. L’argument parla de greix; el relat parla de sang: es conserva la discrepància. Es retenen els noms napolitans golane i lecore perquè la identificació zoològica no és segura. La imatge del genoll en l’adopció es manté literalment.

El rei de Starzalonga casa la filla amb una serp i, descobrint que és un jove bell, li crema la pell. Ell, volent trencar una vidriera per fugir, es destrossa el cap; com que no hi troben remei, la filla del rei abandona la casa del pare. Després de saber per una guineu el secret per guarir l’enamorat, mata la guineu amb astúcia i, untant el jove ferit, fill d’un príncep, amb el seu greix i el de diversos ocells, esdevé la seva muller.

Tothom compadí extraordinàriament la pobra gata, en veure-la tan mal recompensada. Algú digué, però, que podia consolar-se amb el que ja havia guanyat i rebut, perquè no era pas l’única: avui la ingratitud s’ha tornat un mal de casa, com el mal francès i la febre catarral. N’hi ha d’altres que han fet i desfet, s’han consumit els béns i s’han arruïnat la vida servint aquesta mena d’ingrats i, quan es pensaven tenir assegurades gàbies d’or, es preparen una sepultura a l’hospital.

Mentrestant, veient que Popa es disposava a parlar, feren silenci, i ella digué:

—Sempre s’ha donat un cop de destral al peu qui, massa curiós, ha volgut saber els afers dels altres. En pot donar testimoni el rei de Starzalonga: per ficar el morro en el negoci, espatllà el filat de la seva filla i arruïnà el pobre gendre, que havia arribat per fer perdre el cap i acabà amb el cap destrossat.

Es conta que hi havia una vegada una pagesa que desitjava tenir un fill més que un litigant una sentència favorable, un malalt aigua fresca o un hostaler el pas de la diligència. Però, per més que el marit cavava a jornal, ella no arribava mai a veure la fertilitat que desitjava. Un dia el pobre home anà a fer un feix de llenya a la muntanya i, en deslligar-lo a casa, trobà una serpeta bonica entre les branques.

Sapatella, que així es deia la pagesa, en veure-ho deixà anar un gran sospir i digué:

—Vet aquí que fins les serps fan serpentons, i jo vaig néixer desgraciada en aquest món, amb un marit herniat que, tot i ser hortolà, no és capaç de fer un empelt!

La serp li respongué:

—Ja que no pots tenir fills, pren-me a mi: serà una bona tria i t’estimaré més que a una mare.

Sapatella, en sentir parlar una serp, gairebé perdé l’ànima. Però, refent-se, li digué:

—Encara que només fos per aquesta estimació teva, ja em conformo a acceptar-te com si haguessis sortit del meu genoll.

Li destinà un forat de la casa com a bressol i li donava a menjar del que tenia, amb l’afecte més gran del món.

La serp anava creixent de dia en dia i, quan ja fou grandeta, digué a Cola Matteo, el pagès que tenia per pare:

—Pare, em vull casar!

—Molt bé —digué Cola Matteo—. Et trobarem una altra serp com tu i farem aquesta unió de negoci.

—Quina serp? —respongué la serpeta—. Ja m’has ficat al mateix sac que els escurçons i les colobres! Ben bé es veu que ets un beneit i fas de tota herba un feix! Jo vull la filla del rei. Per tant, ves-hi ara mateix, demana al rei la seva filla i digues-li que la vol una serp.

Cola Matteo, que era un bonàs i no entenia gaire aquelles cerimònies, anà ingènuament a trobar el rei i li transmeté el missatge:

—Un missatger no mereix càstig; si no, garrotades tantes com grans de sorra! Sapigueu, doncs, que una serp vol la vostra filla per muller. Per això vinc, com a hortolà, a veure si es podria empeltar una serp amb una colometa.

El rei, que ja li havia ensumat la beneiteria, digué per treure-se’l del damunt:

—Ves i digues a aquesta serp que, si em fa d’or tots els fruits d’aquest parc, li donaré la meva filla.

Deixà anar una gran riallada i l’acomiadà. Però, quan Cola Matteo donà la resposta a la serp, aquesta li digué:

—Demà al matí ves a recollir tots els pinyols de fruita que trobis per la ciutat i sembra’ls al parc: veuràs perles enfilades en un jonc.

Cola Matteo, que era fet a la bona de Déu i no sabia replicar ni contradir, tan bon punt el sol escombrà amb les ginestes d’or la brossa de les ombres dels camps regats per l’alba, es passà un cabàs pel braç i anà de plaça en plaça. Recollí tots els pinyols de préssec, d’albercoc, de préssec primerenc i de cirera agra, i totes les llavors i els granets que trobà pels carrers.

Anà al parc i els sembrà com havia dit la serp. A l’instant germinaren i produïren troncs, fulles, flors i fruits, tots d’or resplendent. El rei, en veure-ho, quedà extasiat de sorpresa i es bellugava de joia.

Però, quan la serp envià Cola Matteo a reclamar la promesa, el rei digué:

—A poc a poc! Si vol la meva filla, encara vull una altra cosa: que em faci de pedres precioses tots els murs i el terra del parc.

Quan el pagès ho contà a la serp, aquesta respongué:

—Demà al matí ves a recollir tots els testos trencats que trobis per terra i escampa’ls pel paviment i pels murs del parc. Ja atraparem aquest coix!

Quan la nit, desterrada per haver encobert els lladres, recollia del cel els farcellets del crepuscle, Cola Matteo es posà un cove sota l’aixella i començà a aplegar bocins de càntirs, trossos de testos i tapadores, culs d’olles i cassoles, vores de gibrells, nanses de gerres i llavis d’orinals. Hi reuní llànties trencades, recipients esmicolats, gerretes esquerdades i totes les deixalles de terrissa que trobà pel camí.

Féu allò que li havia dit la serp, i el parc es veié pavimentat d’esmaragdes i calcedònies i arrebossat de robins i carboncles. Aquell resplendor segrestava la vista als magatzems dels ulls i plantava la meravella als territoris dels cors.

Davant d’aquell espectacle el rei quedà de pedra, sense saber què li havia passat. Però, quan la serp li tornà a fer dir que complís la paraula, respongué:

—Tot el que s’ha fet no és res si no em converteix tot aquest palau en or.

Cola Matteo traslladà aquest altre caprici a la serp, que li digué:

—Ves a collir un feix d’herbes diverses i frega’n els fonaments del palau: mirarem de satisfer aquest rondinaire.

Cola Matteo aplegà de seguida un gran farcell de bledes, raves, alls tendres, verdolaga, ruca i cerfull. En untar els peus del palau, tot començà a lluir com un pinyó daurat: n’hi havia prou per evacuar la pobresa de cent cases que la fortuna havia fet restrenyides.

Quan el pagès tornà, en nom de la serp, a insistir per la muller, el rei, veient-se tots els passos tallats, cridà la filla i li digué:

—Grannonia meva, per burlar-me d’un pretendent teu he posat condicions que em semblaven impossibles de complir. Però, veient-me atrapat i obligat no sé com, et prego, si ets una filla beneïda, que em deixis complir la paraula i que t’avinguis amb allò que vol el cel i que jo em veig forçat a fer.

—Feu allò que us plagui, pare i senyor meu —respongué Grannonia—. No m’apartaré ni un punt de la vostra voluntat.

El rei digué a Cola Matteo que fes venir la serp. En rebre la crida, aquesta vingué a la cort en un carro tot d’or, tirat per quatre elefants d’or. Per allà on passava, la gent fugia espantada de veure una serp tan grossa i esgarrifosa passejant per la ciutat. Quan arribà al palau, els cortesans tremolaren com joncs i fugiren tots; no hi quedaren ni els ajudants de cuina.

El rei i la reina s’amagaren de por en una cambra. Només Grannonia es mantingué ferma. Encara que els pares cridaven: «Fuig, escapa’t, Grannonia! Salva’t, Rienzo!», ella no volgué moure’s ni una mica.

—Per què he de fugir del marit que m’heu donat? —deia.

La serp entrà a la cambra, cenyí Grannonia per la cintura amb la cua i li féu un grapat de petons. El rei quedà més mort que viu: si l’haguessin sagnat, no n’hauria sortit sang.

La serp se l’endugué a una altra cambra, féu tancar la porta i, deixant caure la pell a terra, es convertí en un jove bellíssim, amb tot de rínxols d’or al cap i uns ulls que embruixaven. Abraçà la núvia i collí els primers fruits del seu amor.

El rei, que havia vist la serp tancar-se amb la seva filla, digué a la dona:

—Que el cel doni pau a aquella bona ànima de la nostra filla, perquè ja és morta sens dubte: aquella maleïda serp se l’haurà empassada com un rovell d’ou!

Acostà l’ull al forat del pany per veure què se n’havia fet. Però, en veure la gràcia extraordinària d’aquell jove i la pell de serp a terra, ell i la reina esbotzaren la porta d’una puntada i entraren. Prengueren la pell, la llançaren al foc i la cremaren.

En veure-ho, el jove cridà:

—Ah, gossos renegats, me l’heu feta!

Es transformà en un colom i, trobant les finestres tancades amb vidrieres quan volia fugir, hi colpejà tant amb el cap que les trencà. Però en sortí tan malparat que no li quedà cap part del crani sana.

Grannonia, que en un instant es veié contenta i desgraciada, feliç i dissortada, rica i captaire, s’esgarrapà la cara i es planyé als seus pares d’aquell enterboliment del plaer, d’aquell enverinament de la dolçor i d’aquell esquinçament de la sort. Ells s’excusaren dient que no havien pensat fer mal.

Ella continuà lamentant-se fins que sortí la nit a il·luminar el cadafal del cel per a les exèquies del sol. Quan veié tothom al llit, prengué totes les joies que tenia en un escriptori i sortí per una porta secreta, resolta a cercar fins que trobés el bé que havia perdut. Fora de la ciutat, guiada pels raigs de la lluna, trobà una guineu, que li preguntà si volia companyia.

—Em faràs un favor, comare meva —respongué Grannonia—, perquè no conec gaire el país.

Caminant així, arribaren a un bosc on els arbres, jugant com infants, feien casetes per amagar-hi les ombres. Cansades del camí, es retiraren sota les fulles per reposar, en un indret on una font jugava a carnaval amb l’herba fresca i li abocava l’aigua a gerres. Ajagudes damunt un matalàs d’herba tendra, pagaren el tribut de repòs que devien a la natura per la mercaderia de la vida. No es despertaren fins que el sol féu el senyal de foc acostumat als mariners i als correus que ja podien continuar el camí.

Despertes, encara s’aturaren una bona estona a sentir el cant de diversos ocells. Grannonia mostrava molt de gust escoltant aquells refilets. La guineu li digué:

—Encara en tindries més, de plaer, si entenguessis què diuen, com jo ho entenc.

Com que les dones tenen per naturalesa tanta curiositat com xerrameca, Grannonia pregà a la guineu que li expliqués allò que havia sentit en la llengua dels ocells. La guineu es féu pregar una bona estona per desvetllar encara més la curiositat i després digué que els ocells parlaven d’una desgràcia esdevinguda al fill del rei. Era bell com un ésser encantat, però, per no haver volgut satisfer els desigs desenfrenats d’una ogressa maleïda, aquesta l’havia condemnat a ser serp durant set anys.

El termini ja estava a punt de complir-se quan ell, enamorat d’una filla de rei, era amb la núvia dins una cambra i havia deixat la pell a terra. Però els pares de la noia, massa curiosos, l’havien cremada. Fugint en forma de colom, havia trencat una vidriera per sortir per una finestra i havia quedat tan destrossat que els metges el donaven per perdut.

Grannonia, en sentir parlar dels seus propis mals, preguntà de primer de qui era fill el príncep i si hi havia alguna esperança de remei. La guineu respongué que, segons havien dit els ocells, el seu pare era el rei de Vallonegruosso, i que l’únic secret per tapar-li els forats del cap i impedir que se li escapés l’ànima era untar-li les ferides amb la sang dels mateixos ocells que havien contat aquells fets.

Grannonia, amb un vestit llarg de flors, seu sota un arbre i escolta una guineu, amb un castell al fons.
Warwick Goble, Grannonia i la guineu, il·lustració per a «La serp», de Giambattista Basile, a Stories from the Pentamerone (1911). La guineu revela a Grannonia el secret que li permetrà guarir el seu espòs ferit. Domini públic.

Grannonia s’agenollà davant de la guineu i li pregà que li fes el servei d’agafar els ocells per treure’ls la sang: compartirien els guanys com a bones companyes.

—A poc a poc! —digué la guineu—. Esperem la nit; quan els ocells s’ajoquin, deixa fer a ta mare: pujaré a l’arbre i els torçaré el coll un a un.

Passaren tot el dia parlant, ara de la bellesa del jove, ara de l’error del pare de la núvia, ara de la desgràcia ocorreguda. Així passà el dia i la terra estengué un gran cartró negre per recollir la cera de les torxes de la nit.

Quan veié els ocells endormiscats a les branques, la guineu hi pujà d’amagat. Un a un atrapà tots els ocells anomenats golane, les caderneres, els cargolets, els pinsans, les becades, els mussols, les puputs, els tords, els anomenats lecore, les òlibes i els papamosques que hi havia als arbres. Després de matar-los, en posaren la sang en una ampolleta que la guineu duia per refrescar-se durant el camí.

Grannonia no tocava de peus a terra de contenta, però la guineu li digué:

—Ai, filla meva, quina alegria de somni! No has fet res si no tens també la meva sang per barrejar-la amb la dels ocells!

I es posà a fugir. Grannonia, veient enfonsades les seves esperances, recorregué a l’art de les dones, que és l’astúcia i la llagoteria:

—Comare guineu, tindries raó de salvar la pell si jo no et degués tant i si no hi hagués altres guineus al món. Però, sabent com t’estic d’agraïda i que no en falten de la teva mena per aquests camps, pots estar segura de la meva fidelitat. No facis com la vaca que tomba amb una coça el gibrell quan ja l’ha omplert de llet! Has fet tant i tant i ara ho espatlles en el millor moment! Atura’t, creu-me, i acompanya’m a la ciutat d’aquest rei: m’hauràs comprat per esclava.

La guineu, que no s’hauria cregut mai que pogués existir una quinta essència de la guineueria, es veié guineuejada per una dona. Consentí a caminar amb Grannonia, i no havien fet cinquanta passes quan ella l’encertà amb el bastó que duia: li donà tal cop al cap que de seguida estirà les potes. Li tallà el coll, en prengué la sang i l’abocà a l’ampolleta.

Tornà a posar-se en camí i arribà a Vallonegruosso. Anà al palau reial i féu saber al rei que havia vingut a guarir el príncep. El rei la féu comparèixer i es meravellà de veure una noia prometre allò que no havien pogut fer els millors metges del seu regne. Però, com que provar-ho no feia mal, digué que veuria de bon grat l’experiment.

Grannonia replicà:

—Si us faig veure l’efecte que desitgeu, vull que em prometeu donar-me’l per marit.

El rei, que tenia el fill per mort, respongué:

—Si me’l tornes lliure del mal i sa, jo te’l donaré sa i lliure: no és gran cosa donar un marit a qui em retorna un fill.

Anà, doncs, a la cambra del príncep i, tan bon punt l’hagué untat amb aquella sang, ell es trobà com si mai no hagués estat malalt.

Quan el veié fort i vigorós, Grannonia demanà al rei que complís la paraula. El rei es girà cap al fill i li digué:

—Fill meu, ja t’havies vist mort, i jo et veig viu i amb prou feines m’ho crec! He promès a aquesta jove que, si et guaria, tu series el seu marit. Ja que el cel t’ha concedit aquesta gràcia, per l’amor que em tens deixa’m complir la promesa: la gratitud exigeix pagar aquest deute.

El príncep respongué:

—Senyor meu, voldria tenir tanta llibertat per satisfer-vos com amor us tinc. Però tinc donada la paraula a una altra dona: ni vós consentireu que trenqui la fidelitat, ni aquesta jove m’aconsellarà que faci aquest greuge a qui estimo, ni jo puc canviar de parer.

En sentir-ho, Grannonia sentí un plaer íntim impossible de dir, veient-se viva en el record del príncep. Amb la cara tenyida de carmesí, digué:

—Si jo aconseguís que aquesta jove que estimeu s’avingués a cedir-me aquest lloc, no us doblegaríeu als meus desigs?

—Mai no serà —respongué el príncep— que m’esborri del pit la bella imatge de la meva estimada! Encara que ella faci confitura del seu amor i em doni una purga de càssia, sempre tindré el mateix desig i el mateix pensament. Encara que em veiés en perill de perdre el lloc a la taula de la vida, no faria mai ni aquest engany ni aquest canvi.

Grannonia ja no pogué continuar dins les traves del fingiment i li revelà qui era. La cambra era tota tancada per les ferides del cap, i veure-la amb una altra roba havia impedit que la reconegués. En reconèixer-la, el príncep l’abraçà de seguida amb una alegria que feia perdre el seny i explicà al pare qui era ella, què havia patit i què havia fet per ella.

Feren venir el rei i la reina de Starzalonga i celebraren les noces amb tota comoditat. Es divertiren sobretot amb l’engany sofert per la guineu i acabaren concloent:

Que dels plaers de l’amor
sempre ha estat condiment el dolor.

Giambattista Basile, «Lo serpe», Lo cunto de li cunti, jornada II, conte 5. Text napolità de l’edició de Benedetto Croce, vol. I (Nàpols: V. Vecchi, 1891), conforme a la primera impressió de 1634–1636.

La princesa granota

Aleksandr Afanàssiev · Rússia, governació de Saràtov · Recull publicat entre 1855 i 1863 · Rus · Versió 269 · ATU 402

Afanàssiev en conserva tres versions consecutives, numerades del 267 al 269. Aquesta fou recollida a la governació de Saràtov i combina l’esposa animal amb els animals agraïts i la mort de Kosxei amagada fora del cos. No és una refosa de les tres versions: aquí es tradueix íntegrament la 269.

Tsarévitx designa el fill del tsar. Aquesta versió inclou Vasilisa la Sàvia i Kosxei l’Immortal.

En un cert regne, en un cert estat, vivien un tsar i una tsarina. Tenien tres fills, tots joves, fadrins i tan valents que ni un conte ho podria dir ni una ploma escriure. El més petit es deia Ivan Tsarévitx. Un dia el tsar els digué:

—Fills meus estimats, preneu una fletxa cadascun, tenseu els vostres arcs ferms i dispareu en direccions diferents. Al pati on caigui la vostra fletxa, aneu-hi a demanar muller.

El germà gran disparà la fletxa, que caigué al pati d’un boiar, just davant de la cambra de les donzelles. El mitjà disparà la seva, que volà al pati d’un mercader i s’aturà vora el bell porxo, on hi havia una noia encisadora, la filla del mercader. El més petit disparà la seva, que caigué en un aiguamoll fangós, i una granota que raucava l’agafà. Ivan Tsarévitx digué:

—Com puc prendre per muller una granota que rauca? No és pas de la meva condició!

—Pren-la! —respongué el tsar—. Es veu que aquest és el teu destí.

Així es casaren els fills del tsar: el gran amb la filla del boiar, el mitjà amb la del mercader i Ivan Tsarévitx amb la granota. El tsar els cridà i els manà:

—Que cadascuna de les vostres dones em cogui per demà un pa blanc i flonjo.

Ivan Tsarévitx tornà a les seves estances sense alegria, amb el cap ardent penjant més avall de les espatlles.

—Rauc-rauc, Ivan Tsarévitx! Per què estàs tan afligit? —li preguntà la granota—. Potser has sentit alguna paraula desagradable del teu pare?

—Com vols que no m’afligeixi? El meu senyor pare t’ha manat preparar per demà un pa blanc i flonjo.

—No t’amoïnis, tsarévitx! Ves a dormir i a reposar: el matí és més savi que el vespre!

El ficà al llit, es llevà la pell de granota i es convertí en una noia encisadora, Vasilisa la Sàvia. Sortí al bell porxo i cridà amb veu ben alta:

—Mares i dides! Aplegueu-vos i prepareu-vos! Feu-me un pa blanc i flonjo com el que jo menjava a casa del meu pare!

L’endemà al matí Ivan Tsarévitx es despertà i la granota ja feia estona que tenia el pa a punt. Era tan magnífic que ni es pot pensar ni imaginar: només en un conte es pot contar! Era guarnit amb tota mena de primors; als costats s’hi veien ciutats reials amb les seves portes i llocs de guàrdia. El tsar donà les gràcies a Ivan Tsarévitx pel pa i tot seguit manà als seus tres fills:

—Que cadascuna de les vostres dones em teixeixi una catifa en una sola nit.

Ivan Tsarévitx tornà sense alegria, amb el cap ardent penjant més avall de les espatlles.

—Rauc-rauc, Ivan Tsarévitx! Per què estàs tan afligit? Potser has sentit alguna paraula dura i desagradable del teu pare?

—Com vols que no m’afligeixi? El meu senyor pare ha manat que li teixeixis una catifa de seda en una sola nit.

—No t’amoïnis, tsarévitx! Ves a dormir i a reposar: el matí és més savi que el vespre!

El ficà al llit i ella es llevà la pell de granota i es convertí en una noia encisadora, Vasilisa la Sàvia. Sortí al bell porxo i cridà amb veu ben alta:

—Mares i dides! Aplegueu-vos i prepareu-vos per teixir una catifa de seda com aquella on jo seia a casa del meu pare!

Tal dit, tal fet. L’endemà al matí Ivan Tsarévitx es despertà i la granota ja feia estona que tenia la catifa enllestida. Era tan meravellosa que ni es pot pensar ni imaginar: només en un conte es pot contar! Era guarnida d’or i argent i de dibuixos enginyosos. El tsar donà les gràcies a Ivan Tsarévitx per la catifa i tot seguit ordenà que els tres fills se li presentessin amb les seves dones perquè les pogués veure. Ivan Tsarévitx tornà una altra vegada sense alegria, amb el cap ardent penjant més avall de les espatlles.

—Rauc-rauc, Ivan Tsarévitx! Per què t’afligeixes? Potser has sentit una paraula poc amable del teu pare?

—Com vols que no m’afligeixi? El meu senyor pare ha manat que ens hi presentem plegats. Com t’he de mostrar davant de tothom!

—No t’amoïnis, tsarévitx! Ves sol a visitar el tsar; jo vindré darrere teu. Quan sentis soroll i trons, digues: «És la meva granoteta, que arriba dins la seva caixeta.»

Els germans grans es presentaren amb les dones, totes mudades i enjoiades, i es posaren a riure d’Ivan Tsarévitx:

—Com és que has vingut sense muller, germà? Almenys l’hauries poguda dur embolicada en un mocador! On vas trobar aquesta bellesa? Deus haver recorregut tots els aiguamolls!

De sobte s’alçà una gran remor de cops i trons; tot el palau tremolà. Els convidats, ben espantats, saltaren dels seients sense saber què fer. Però Ivan Tsarévitx digué:

—No tingueu por, senyors! És la meva granoteta, que ha arribat dins la seva caixeta.

Un carruatge daurat, tirat per sis cavalls, s’aturà com una volada davant del porxo del tsar. En baixà Vasilisa la Sàvia, una bellesa tan gran que ni es pot pensar ni imaginar: només en un conte es pot contar! Prengué Ivan Tsarévitx de la mà i el conduí a les taules de roure, cobertes d’estovalles teixides de dibuixos.

Els convidats començaren a menjar, a beure i a divertir-se. Vasilisa la Sàvia begué d’un got i se’n vessà les darreres gotes dins la màniga esquerra; menjà cigne i n’amagà els ossets dins la màniga dreta. Les dones dels tsarévitxs grans veieren aquelles manyes i es posaren a fer el mateix. Després, quan Vasilisa la Sàvia sortí a ballar amb Ivan Tsarévitx, mogué la mà esquerra i aparegué un llac; mogué la dreta i uns cignes blancs es posaren a nedar damunt l’aigua. El tsar i els convidats en quedaren meravellats.

Vasilisa dansa davant del tsar i dels cortesans, mentre apareixen un llac i uns cignes blancs al fons i al marge inferior de la il·lustració.
Ivan Bilibin, La dansa de Vasilisa, il·lustració per a «La princesa granota» (cap al 1900). En moure els braços, la jove fa aparèixer un llac i uns cignes, davant la sorpresa del tsar i dels convidats. Domini públic.

Les altres nores sortiren a ballar, mogueren les mans esquerres i ho esquitxaren tot; mogueren les dretes i un os anà a parar de dret a l’ull del tsar! El tsar s’enfadà i les féu fora amb deshonor.

Mentrestant, Ivan Tsarévitx aprofità un moment, corregué a casa, trobà la pell de granota i la cremà en una gran foguera. En arribar, Vasilisa la Sàvia buscà la pell i no la trobà. S’entristí, s’afligí i digué al tsarévitx:

—Ai, Ivan Tsarévitx! Què has fet? Si haguessis esperat una mica, hauria estat teva per sempre. Però ara, adeu! Cerca’m més enllà de tres vegades nou terres, al reialme tres vegades desè, a casa de Kosxei l’Immortal.

Es convertí en un cigne blanc i sortí volant per la finestra.

Ivan Tsarévitx plorà amargament, pregà a Déu de cara als quatre punts cardinals i se n’anà per on els ulls el guiaven. Caminà poc o molt, llarg temps o breu temps, fins que trobà un vellet molt vell.

—Salut, bon jove! —li digué—. Què busques? Cap on t’encamines?

El tsarévitx li contà la seva desgràcia.

—Ai, Ivan Tsarévitx! Per què vas cremar la pell de granota? Tu no l’hi havies posada i no et pertocava de llevar-la-hi! Vasilisa la Sàvia havia nascut més hàbil i més sàvia que el seu pare; per això ell s’enfadà amb ella i li manà que fos granota durant tres anys. Té aquest cabdell: segueix-lo sense por allà on rodoli.

Ivan Tsarévitx donà les gràcies al vell i seguí el cabdell. Caminava per un camp obert quan trobà un os.

—Mataré aquesta bèstia! —digué.

Però l’os li parlà:

—No em matis, Ivan Tsarévitx! Algun dia et faré servei.

Continuà endavant i veié un ànec mascle que volava damunt seu. El tsarévitx l’apuntà amb l’escopeta i volia abatre’l, quan l’ocell li digué de sobte amb veu humana:

—No em matis, Ivan Tsarévitx! Et faré servei.

Li tingué pietat i continuà. Una llebre d’ulls esbiaixats passà corrent; el tsarévitx tornà a agafar l’escopeta i l’apuntà, però la llebre digué amb veu humana:

—No em matis, Ivan Tsarévitx! Et faré servei.

Ivan Tsarévitx li tingué pietat i continuà fins a la mar blava. Veié un lluç de riu que jeia damunt la sorra, a punt de morir.

—Ai, Ivan Tsarévitx! —li digué el peix—. Compadeix-te de mi i torna’m a la mar.

Ell el llançà a la mar i continuà per la riba.

Ivan Tsarévitx, amb un bastó i una destral al cinturó, mira un lluç de riu estès a la sorra de la riba.
Ivan Bilibin, Ivan Tsarévitx i el lluç de riu (1900), il·lustració per a «La princesa granota». Ivan salva el peix, que més endavant l’ajudarà a recuperar l’ou on s’amaga l’agulla que guarda la mort de Kosxei. Domini públic.

Passà poc o molt de temps i el cabdell rodolà fins a una cabana. La cabana s’alçava sobre potes de gallina i giravoltava. Ivan Tsarévitx digué:

—Cabana, cabaneta! Posa’t com abans, tal com et va posar ta mare: de cara a mi i d’esquena a la mar.

La cabana girà, d’esquena a la mar i de cara a ell. El tsarévitx hi entrà i veié Baba Iagà, cama d’os, estirada damunt l’estufa, sobre el novè maó: tenia el nas encastat al sostre, els mocs li penjaven fins més enllà del llindar i els pits enrotllats en un ganxo; ella s’esmolava les dents.

—Benvingut, bon jove! Per què has vingut a casa meva? —preguntà Baba Iagà a Ivan Tsarévitx.

—Ah, vella xaruga! Primer hauries de donar menjar i beure a un bon jove, fer-lo suar al bany i, després, preguntar!

Baba Iagà li donà menjar i beure i el féu suar al bany. Aleshores el tsarévitx li contà que buscava la seva dona, Vasilisa la Sàvia.

—Ah, ja ho sé! —digué Baba Iagà—. Ara és a casa de Kosxei l’Immortal. És difícil de recuperar-la i no és fàcil vèncer Kosxei: la seva mort és a la punta d’una agulla; l’agulla és dins un ou, l’ou dins una ànega, l’ànega dins una llebre, la llebre dins un cofre, i el cofre és dalt d’un roure alt. Kosxei guarda aquell arbre com la nineta dels seus ulls.

Iagà li indicà on creixia el roure. Ivan Tsarévitx hi arribà i no sabia què fer: com podria baixar el cofre? De sobte, d’on menys s’ho esperava, arribà l’os i arrencà l’arbre de soca-rel. El cofre caigué i es féu miques; en sortí una llebre, que fugí a tota velocitat. Però, ves per on, una altra llebre ja la perseguia: l’atrapà, l’agafà i l’esquinçà. De la llebre sortí volant una ànega, que s’enfilà molt i molt amunt. Volava, però l’ànec mascle es llançà darrere seu i li donà un cop; l’ànega deixà caure l’ou de seguida, i l’ou caigué a la mar.

Ivan Tsarévitx, veient aquella desgràcia inevitable, esclatà en plors. De sobte, el lluç de riu s’acostà nedant a la riba i duia l’ou a la boca. Ell el prengué, el trencà, en tragué l’agulla i en partí la punta. Per més que Kosxei lluità i es debaté per totes bandes, hagué de morir!

Ivan Tsarévitx anà a casa de Kosxei, prengué Vasilisa la Sàvia i tornà a casa. Des d’aleshores visqueren plegats molts anys i feliços.

Aleksandr N. Afanàssiev, «Царевна-лягушка» («La princesa granota»), Народные русские сказки (Contes populars russos), versió 269. Text rus de l’edició de L. G. Barag i N. V. Novikov, vol. II (Moscou: Nauka, 1985).

© Arnau Folch / Llegendàrium. Es permet compartir aquest article mitjançant un enllaç a la publicació original. No se n’autoritza la reproducció íntegra, la traducció, l’adaptació ni la distribució sense permís previ.