Morts, Rondalles, Slider, Últimes

Pere sense por i la Mort: dues rondalles catalanes per Tots Sants

Un ancià recula davant la Mort, representada com un esquelet, en un paisatge amb ruïnes.

The Old Man and Death («El vell i la Mort»), de Joseph Wright of Derby (1734–1797), 1773. Un ancià recula davant la Mort, representada com un esquelet, en un paisatge amb ruïnes. La pintura evoca la trobada entre l’ésser humà i la mort, a més a més d’estar inspirada en el folklore popular. Obra conservada al Wadsworth Atheneum Museum of Art de Hartford, Connecticut. Domini públic.


Des de sempre, les persones han fet servir les històries de por per moltes raons: per alliçonar, per transmetre valors, per parlar de les angoixes i incògnites que ens obren situacions difícils, traumes i pèrdues, per procurar guarir el dolor per la pèrdua d’un ésser estimat i, també, simplement, per passar una estona entretinguda. Els contes de por, per aquesta última raó, sovint s’han barrejat amb la comèdia. Són dos gèneres que es donen la mà moltes més vegades del que ens pensem, també en les rondalles populars, i fins i tot comparteixen mecanismes per despertar emocions.

De vegades, les mateixes històries que ens fan mirar de reüll la foscor també ens fan riure. I allò que ahir feia por, un cop assimilat i conegut o superat, passa a ser ridícul i còmic. Ho veiem a tot arreu, amb les velles pel·lícules de monstres que, si abans atemorien, avui provoquen riures, o amb les nostres pròpies pors, amb els monstres interiors i els enemics exteriors. La riallada i el calfred estan donant-se l’esquena, però junts. I les rondalles populars coneixen bé aquesta complicitat entre por i comèdia: els morts tornen, les feres baixen per la xemeneia i el dimoni acaba rebent una pallissa. Les dues rondalles que us porto avui juguen amb aquesta barreja i ens acosten, entre rialles i esgarrifances, a la mort i als difunts.

Pere sense por: enginy, coratge i fortuna

Pere sense por és una de les tres versions del mateix conte incloses en el fons del poeta i autor mallorquí Marià Aguiló (1825–1897) —o Marian, com s’estilava en la seva època—. Aquesta en concret està localitzada a Vallcebre, un poble situat entre el Cadí, el Pedraforca i els Rasos de Peguera. L’edició identifica Josep Tomàs com a redactor del text i atribueix a Aguiló la indicació de la localitat, però no ens dona el nom de l’informant ni la data exacta de recollida. El mallorquí va iniciar la recollida del seu rondallari l’any 1841 i, de manera intermitent, s’hi va dedicar durant prop de trenta anys, especialment entre el 1854 i el 1864. L’edició de Jaume Guiscafrè, publicada el 2008, aplega 169 versions, a més dels fragments inclosos en annex. Els materials presenten graus d’elaboració diversos, des de versions redactades fins a resums i fragments. Per desgràcia, el poeta no va poder enllestir mai el projecte ni publicar-lo en vida. Va ser un projecte pioner de recopilació de narrativa oral dels Països Catalans. Entre aquestes iniciatives també destaquen les de Maspons, Bertran i Verdaguer, aquesta última també inacabada.

El conte d’Aguiló que us porto avui forma part del tipus ATU 326, El jove que volia saber què era la por, conegut a Catalunya sobretot pels noms genèrics dels protagonistes, com Pere, Joan o Maria, que no tenen por i, per aquesta raó, viuen situacions entre còmiques i terrorífiques. És un tipus narratiu en què, en general, s’estableix una subversió de valors. La gosadia i el coratge del protagonista el porten a enfrontar-se amb les aparicions, els dimonis, els botxins i fins i tot sant Pere. Entre escenes grotesques i esclats de violència còmica, el protagonista desafia les jerarquies d’aquest món i de l’altre, com ho fan altres personatges de tarannà rebel i lluciferí com el ferrer de la rondalla El ferrer i el diable. La por, que hauria de sotmetre’l, no aconsegueix governar-lo.

En moltes versions d’aquest tipus narratiu, el protagonista supera les proves més esgarrifoses i obté riqueses, un matrimoni avantatjós o altres recompenses, a vegades sobrenaturals. És el cas, per exemple, de Bones bitlles i bones cartes, dels Grimm. Una de les lectures que en podem extreure és que no ens hem de deixar vèncer per les pors que, tot sovint, semblen molt pitjors en el nostre cap del que després resulten ser. Quants dimonis no resulten ser, al capdavall, de paper? I quants enemics que semblen terribles són, quan els hem afrontat de cara, només il·lusions o pobres desgraciats com el mag d’Oz? En la versió d’Aguiló, el desvergonyiment i l’enginy d’en Peret el porten a desafiar fins i tot les autoritats de l’altre món.

Com passa amb Fortunatus i amb altres personatges saltimbanquis —els folls que van pels camins, els goliards, els joglars, els artistes de carrer, els tafurs i, en general, els fills o predilectes de la deessa Fortuna—, no sabem si la seva victòria és fugaç, ni si la roda de la Fortuna gira cap amunt o cap avall; però, en aquell moment, és plena i satisfactòria. La rondalla del fons d’Aguiló i altres versions d’ATU 326 incorporen, a més, motius que trobem habitualment en altres tipologies properes als fills de la fortuna, com ATU 592, La dansa entre les espines, o ATU 566, Els tres objectes màgics i els fruits meravellosos.

En altres versions d’ATU 326, el final té un contrapunt còmic, quan el protagonista acaba coneixent la por de debò, sovint gràcies a un incident quotidià que contrasta amb humor satíric amb les seves aventures sobrenaturals. Per exemple, en la versió ampliada de 1819 de la Història d’un que va fer un viatge per saber què era la por, també dels Grimm, el protagonista surt victoriós de tota mena d’aventures extraordinàries i terrorífiques, de manera barroca i sobredimensionada a l’estil d’un baró de Münchhausen, per acabar coneixent la por quan la seva dona li tira aigua i peixos al damunt mentre dorm. Aquest contrapunt final indica que, malgrat la lliçó anterior sobre la por, no ens hem de confiar i cal ser prudents. La por té la seva importància en l’ordre de les coses, ens fa actuar amb precaució i pensar abans d’actuar o parlar. I també ens recorda que, per molt que haguem aconseguit, no hem de ser creguts, com els antics generals victoriosos que feien una processó per Roma i anaven amb un esclau que els xiuxiuejava a l’orella que havien de morir i que, com tots, també eren humans, memento mori.

Per totes aquestes raons didàctiques, divertides, meravelloses i terrorífiques, ja en època d’Aguiló, Pere sense por o Marieta sense por eren contes que s’explicaven sobretot als nens i nenes més petits de la casa.

En Peret sense por

Una vegada hi havia un home que tenia una casa on sempre apareixien feres, i per això li feia molta por.

Com que sabia que en Peret sense por no s’espantava mai, li va preguntar si hi volia anar a dormir, però amb la condició que a les onze de la nit encengués el foc i a les dotze sopés.

—És clar que sí! —va dir en Peret sense por.

—Doncs ves-hi quan vulguis —va respondre l’amo.

En Peret se n’hi va anar i, a les onze de la nit, va encendre el foc. De seguida hi va posar aigua a escalfar i es va preparar unes sopes. Mentre ho feia, van començar a baixar per la xemeneia un braç, una cama, un cap, un cos… Quan arribaven a baix, les parts s’ajuntaven les unes amb les altres, fins que van formar tres homes.

En Peret els va preguntar si volien sopar. Li van dir que sí, però, quan es van asseure a taula, no en van voler. En Peret va sopar tot sol i, en acabat, se’n van anar tots plegats a una sala i es van posar a jugar a bitlles. En Peret els va guanyar tots els diners i ells, per recuperar-los, el van començar a atacar a cops de puny. Ell s’hi va tornar, però, veient que no se’n sortia, va anar a buscar la paella i, pim-pam!, cops a l’un i a l’altre, fins que els va deixar tots morts.

L’endemà hi va anar l’amo.

—Què tal, Peret? Com t’ha anat?

—Molt bé —li va respondre—. Mai no havia passat una vetllada tan divertida.

—Molt bé —va dir l’amo, i se’n va anar.

Al vespre, a la mateixa hora, en Peret va encendre el foc, hi va posar aigua a escalfar i es va preparar unes sopes. Mentre ho feia, van començar a saltar gats per la xemeneia, ara un, ara un altre, i es van anar posant en rotllana al voltant del foc, fins que n’hi va haver dotze. De tant en tant, algun s’acostava a la paella, però, si en Peret el veia, li costava la vida.

Quan va posar el sopar a taula, els va preguntar:

—Voleu sopar?

—Sí —van respondre.

Però, un cop asseguts a taula, cap no va voler menjar. En Peret va sopar i, en acabat, van tornar a la mateixa sala i es van posar a saltar. En Peret repartia cops de buscall a l’un i a l’altre, però, veient que no se’n sortia, va anar a buscar la paella i, pim-pam!, fins que no en va quedar cap que es mogués.

L’endemà hi va anar l’amo.

—Què tal, Peret? Com t’ha anat?

—Molt bé —li va respondre, i li va explicar tot el que havia passat.

—Molt bé —va dir l’amo, i se’n va tornar.

Al vespre, a la mateixa hora, en Peret va tornar a encendre el foc, a posar-hi aigua i a preparar-se unes sopes. Mentre ho feia, van començar a aparèixer un gos, un bou, un lleó, un tigre, una serp, un cocodril… És a dir, tota mena de feres.


Un jove amb les mans als malucs observa una munió de gats i gossos negres que salten davant seu.
Arthur Rackham, il·lustració per a «The Youth Who Could Not Shudder», versió dels germans Grimm del cicle de Pere sense por (ATU 326). La irrupció dels animals negres té un paral·lel en les aparicions de gats i feres de la versió del fons d’Aguiló. Publicada el 1909 i reproduïda a Snowdrop & Other Tales (1920). Domini públic.

Quan va posar el sopar a taula, els va preguntar:

—Voleu sopar?

—Sí —van respondre.

Però, un cop a taula, ningú no en va voler. En Peret va sopar i, en acabat, van anar tots plegats a la mateixa sala i es van posar a jugar: el bou li clavava una banyada; el gos, una mossegada; la serp, una fuetada, i cada fera feia el que sabia fer.

En Peret n’agafava una, després una altra, però de seguida n’hi apareixien més. Al final va anar a buscar la paella i, pim-pam!, fins que tot es va convertir en una carnisseria. Després se’n va anar a dormir.

L’endemà hi va anar l’amo.

—Què tal, Peret?

—Molt bé —li va respondre.

—Vinga, doncs. Ja que no tens por, has d’anar a apagar aquella llum d’allà baix, en aquell celler tan gran.

—Entesos —va dir en Peret.

Va baixar a apagar-la. Quan tornava amb l’amo cap a la porta, es va trobar amb una multitud de feres que semblava que juguessin a pilota amb ell. L’amo li va dir:

—Ja veig que no tens por. Té, aquí tens tres pessetes en paga de la feina.

En Peret les va agafar, però, enrabiat perquè li havia pagat tan poc, se’n va anar rondinant. Pel camí va trobar dos viatgers, que eren Nostre Senyor i sant Pere, i els va explicar què li havia passat. Ells li van preguntar què volia rebre en recompensa, i en Peret va respondre:

—Un violí que faci ballar tothom quan el toqui, una escopeta que mati tot allò que apunti sense haver de disparar, i un sarró on entri tot el que jo vulgui quan digui: «Tot al meu sarró!»

Amb aquells dons, un dia se’n va anar a caçar. Va trobar un home que també hi anava i que li va preguntar si el volia acompanyar.

—És clar —va respondre en Peret—, però amb la condició que aneu a buscar tot el que jo mati.

—Entesos —va dir l’altre.

Quan van arribar a un bosc, en Peret va apuntar a un ocell i l’ocell va caure mort.

—Au, ves-lo a recollir —va dir a l’altre.

L’home hi va anar. Aleshores en Peret va treure el violí i, nyigo-nyigo!, l’altre es va posar a ballar. Li suplicava que deixés de tocar i li prometia molts diners si ho feia.

—D’acord —va dir en Peret—, però els has d’anar a buscar tot ballant.

—Entesos!

L’home va anar a buscar una bona quantitat de diners i els hi va donar.

Després d’això, en Peret va continuar el seu camí i se li va aparèixer el Diable. Tan bon punt el va veure, va dir:

—Tot al meu sarró!

I el Diable s’hi va ficar de seguida. Amb el Diable a dins, en Peret se’n va anar a cal ferrer i va dir:

—Piqueu ben fort aquí, que hi ha el Diable.

—I tant! —va respondre el ferrer. I va dir als seus mossos: —Apa, nois, som-hi!

Van posar el sarró damunt l’enclusa i, pim-pam! El Diable cridava:

—Ai, ai!

I no van parar fins que el van deixar ben masegat.

En acabat, en Peret el va deixar anar. El Diable va córrer a explicar-ho als altres dimonis de l’infern. Quan va haver acabat, el més gros li va dir:

—Ah, covard! Més que covard!

En sentir-lo, el primer li va respondre:

—Això rai! Ves-hi tu i ja m’explicaràs com t’ha anat.

El dimoni més gros se n’hi va anar tot content. Ben convençut estava que es riuria d’en Peret! Però, pobre d’ell…

Quan en Peret el va veure, va dir:

—Tot al meu sarró!

I el Diable s’hi va ficar de seguida. Aleshores en Peret va fer el mateix que abans: cap a cal ferrer!

—Apa, nois, piqueu amb ganes i tots alhora, que aquí dins del sarró hi ha el dimoni més gros de l’infern!

En sentir-ho, quina empenta! Tots es van posar a picar alhora: un, dos, tres, pim-pam, pim-pam, pam! Quin soroll! I el dimoni, quins crits! Semblava que el món s’esberlés. Però ells, com més cridava, més fort picaven. Com suaven! Quan el dimoni ja era mig mort, en Peret el va deixar anar i, cames ajudeu-me!, va tornar a l’infern a reconèixer que l’altre tenia raó.

Després de tot això, en Peret, no sé per quin crim, va ser condemnat a la forca. Quan ja l’hi tenien per penjar-lo, va demanar als botxins, per l’amor de Déu, que el deixessin tocar una mica el violí, i ells hi van accedir. Que content, en Peret! Va agafar el violí i, nyigo-nyigo!, tothom es va posar a ballar. Ell, entre salts i bots, es va escapar, perquè podia córrer més sense ballar que no pas els altres ballant.

Un cop escapat, se’n va anar a l’infern a veure si l’hi volien. Pam-pam!

—Qui hi ha? —van preguntar els condemnats.

—En Peret sense por —va respondre ell.

Quins salts i quins bots! Els dimonis van fugir corrents.

—No t’hi volem! —li van dir.

En Peret se’n va anar al purgatori. Pam-pam!

—Qui hi ha? —van preguntar les ànimes.

—En Peret sense por —va respondre ell.

Tan bon punt el van sentir, li van tancar la porta als nassos.

Aleshores se’n va anar al cel. Pam-pam!

—Qui hi ha? —va preguntar sant Pere.

—En Peret sense por —va respondre ell.

—No t’hi vull —va dir sant Pere—, perquè, quan jo et deia que demanessis la glòria del cel, tu et burlaves de mi. Ara em burlaré jo de tu.

Però, pobre sant Pere, tot li va sortir al revés. En Peret es va instal·lar vora la porta del cel i, quan veia pujar alguna ànima que ja havia acabat de purgar les seves penes, deia:

—Tot al meu sarró!

I totes les ànimes cap a dins, fins que gairebé ja no hi cabien.

Mentrestant, Déu Nostre Senyor i sant Pere es deien:

—Que estrany que no arribi cap ànima!

Llavors en Peret es va acostar a la porta del cel. Pam-pam!

—Qui hi ha? —va preguntar sant Pere.

—En Peret sense por, que ve carregat d’ànimes i us les donarà si el voleu al cel. I, si no, se les quedarà per a ell.

Qui més en sàpiga, que més en digui.

Marià Aguiló, «Lo Peret sense por», dins Jaume Guiscafrè, El rondallari Aguiló. Transcripció, catalogació i estudi introductori (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008), pp. 188–191. Versió localitzada a Vallcebre, a l’Alt Llobregat. Text redactat per Josep Tomàs; indicació de localitat de Marià Aguiló. Adaptació al català contemporani.

La Mort: justícia i equilibri

El segon conte és una altra rondalla, en aquest cas recollida per la folklorista catalana Sara Llorens (1881–1954). Llorens es formà amb folkloristes destacats com Rossend Serra i Pagès, l’especialista més important pel que fa al cicle del comte Arnau. Deixant enrere el vell folklorisme romàntic i idealista del segle XIX, Llorens es perfilava com una de les folkloristes catalanes més avançades i modernes del segle XX, però la guerra va truncar la seva carrera. Va haver-se d’exiliar a l’Argentina el 1938 i morí a l’exili, a Perpinyà, el 1954. Tot i que en vida havia publicat obres com El cançoner de Pineda (1931), el seu rondallari, com el d’Aguiló, quedà inèdit. No fou fins al 2006 que es publicà el Rondallari de Pineda.

Recollida el 29 de juliol de 1902 de boca de Josep Clarabuch i Aragonès, de can Jordà, a Pineda de Mar, La mort és un altre conte molt adient per explicar per Tots Sants i el Dia de Difunts. Com l’anterior, també barreja elements còmics i seriosos. Combina el tipus ATU 332, La Mort padrina (Godfather Death), amb una segona part vinculada a ATU 331, L’esperit dins l’ampolla. Un carboner astut i pobre es nega a compartir una gallina amb figures de poder com Déu o el dimoni, però acull la Mort perquè considera que és justa i tracta tothom per igual. Agraïda, ella li concedeix el do de saber si un malalt morirà o es guarirà segons si la veu al capçal o als peus del llit. Això inicia una sèrie de peripècies que trencaran l’equilibri entre la vida i la mort i alteraran els cicles naturals. Com en el brillant conte de La Mort i el soldat, d’Afanàssiev, en aquesta versió recollida per Llorens el desequilibri es porta encara més enllà: la Mort és capturada pel carboner i tot l’ordre de les coses queda desfet.

Vaig tractar amb detall aquest cicle de contes a Rondalles de difunts. Ara només diré que tenim precedents molt antics del conte, que es remunten a l’antiguitat. Una de les seves idees subjacents, potser la més important, és l’acceptació de la mort com a part fonamental de la vida: paradoxalment, o no, és la mort qui manté l’equilibri de les coses. Ho diu el carboner: és l’única que realment sembla justa, perquè s’ho endú tot i tothom. Com en la rondalla anterior, sota una aparença senzilla i còmica s’amaguen reflexions de gran calat, sobre les quals han pensat i amb les quals han viscut i patit moltes generacions abans que la nostra.


La Mort, amb barret d’ala ampla, parla amb un home en una cambra plena d’espelmes enceses de mides diferents.
Otto Ubbelohde, il·lustració per a «Der Gevatter Tod» («La Mort padrina»), dels germans Grimm, 1909. En aquesta versió, les espelmes representen les vides humanes: quan una s’apaga, mor la persona a qui correspon. Aquest episodi no apareix en la rondalla de Sara Llorens, que continua amb l’engany i l’empresonament de la Mort dins un canó de ferro. Però sí que apareix en altres versions que recull la folklorista de la mateixa rondalla, com El Ciri. Domini públic.

La mort

Una vegada hi havia un piler (carboner) en un bosc. Va arribar un dia en què va haver de baixar a vila a buscar manteniment. Tot baixant-hi, va veure una gallina prop d’una casa de pagès i ell que es diu: —Saps què? Podries quedar-te aquesta gallina. És clar que sí! Bé series prou burro de baixar a vila pel manteniment, trobant-lo tan aviat!

I dit i fet. Agafa la gallina, se’n puja a la barraca, tanca la porta ben barrada i diu:

—Ara, encara que me’n demani Déu, no n’hi donaré!

Al cap d’una estona, sent que piquen a la porta: truc, truc.

—T’hi vols jugar que hi ha Déu? —va pensar.

I de seguida crida: —Qui hi ha?

—Sóc Déu, que vinc a veure si em recolliràs.

—No ho he dit, jo? No, vaja, no te’n vull donar, de gallina! —va fer el piler.

—Si et demano només recolliment…

—No cal que diguis ni facis. No te’n donaré!

Déu se’n va haver de tornar. Quan baixava de la muntanya es troba amb la Mare de Déu que li fa: —Què t’ha dit el piler?

—Ni m’ha volgut obrir! —va dir Déu.

—Doncs me n’hi vaig jo, a veure si me’n dona, de gallina, a mi —va dir la Mare de Déu. I se n’hi va pujar.

—Truc, truc —fa a la porta de la barraca.

—Qui hi ha? —diu el piler tot amoïnat.

—Sóc la Mare de Déu.

—Ben segur que veniu per la gallina. I a fe que ja us en podeu tornar! No n’haureu pas gens!

—Si jo no us demano pas gallina, només un racó per jeure!

I encara va anar romancejant una bona estona, però res! El piler, tossut, no va voler obrir i la Mare de Déu se’n va haver de tornar.

En ajuntar-se amb Déu, els compareix el dimoni i els fa: —Que no us ha donat gallina el piler?

—No! —van dir tots dos.

—Doncs me n’hi pujaré jo, a veure si tinc més sort —i se n’hi va.

—Truc, truc —fa a la porta.

—Qui rediable hi ha? —va dir tot malhumorat el piler.

—Sóc el dimoni.

—Ja deus venir per la gallina! Maleïda gallina! Si me’n donarà de feina! No cal que facis proves, que no te’n donaré!

El dimoni se’n va anar avall, es va ajuntar amb Déu i la Mare de Déu i van seguir caminant. Troben la Mort.

—D’on veniu? —els va dir.

—De la barraca del piler que de cap de les maneres ens ha volgut donar gallina.

—No? —va fer la Mort.

—Doncs jo provaré si me’n dona —i amunt va.

—Truc, truc.

—Qui gran rediable hi ha? És a dir, que no em podreu deixar estar? —va cridar tot enrabiat.

—Sóc la Mort!

—Ah, vaja! Si ets la Mort, et deixaré entrar i et donaré gallina!

I, tot obrint, anava dient: —Tu no fas tort a ningú. A tothom mates per un igual!

I li va deixar menjar tanta gallina com va voler.

La Mort, d’agraïda que va quedar, li va dir: —Et donaré un do. Deixa aquest ofici. Te’n vas a vila i et plantes de metge.

—Com ho faré? —va dir el piler—. Pobre de mi! Si no sé de lletra!

—No n’has pas de saber! Mira, baixes de la muntanya i fas saber que ets metge. A les cases on tinguin malalts, t’enviaran a cercar. Hi vas, i si em veus al capçal del llit ja pots dir: «És ben mort». Ara, si em veus als peus, dius: «Oh, aviat serà curat». I te’n vas a cercar un grapat d’herbes, les primeres que trobis, les fas bullir en un ansat i li fas beure d’aquella aigua. De seguida es podrà llevar.

El piler ho va fer així i va guarir una pila de malalts. Veus ací que un dia el rei l’envia a cercar perquè curi la princesa. El piler hi arriba i veu la Mort al capçal del llit. Però ell no en va fer cas i de totes passades va voler curar la malalta.


Un metge atén una malalta en un llit amb cortines mentre la Mort, encaputxada, l’observa i alça dos dits.
Otto Ubbelohde, il·lustració per a «Der Gevatter Tod» («La Mort padrina»), dels germans Grimm, 1909. El metge davant la malalta i la presència de la Mort evoquen el do que rep també el carboner de la rondalla recollida per Sara Llorens: reconèixer la sort del pacient segons la posició de la Mort al costat del llit. Domini públic.

En sortir de la casa, troba la Mort, que tota enfadada li va dir: —Vine cap al meu castell, que et vull matar, perquè no m’has cregut.

—No encara, no encara! Deixeu-me estar tres mesos més al món! Us prometo que llavors vindré! —va dir el piler.

La Mort se’n va compadir i el va deixar viure tres mesos més.

Però el piler només ho feia per poder-la enganyar. Veus aquí que se’n va anar a un regiment i va encarregar un canó de ferro. El va portar a la vora del castell de la Mort i, quan la Mort, al cap de tres mesos, el va anar a cercar, ell ja estava a punt.

Va pujar al cotxe de la Mort i, quan van ésser enllà, el piler diu: —El que jo no puc creure és que pugueu passar per forats tan petits com tothom diu.

—Doncs és ben veritat!

—I què ha d’ésser! M’hi jugo el cap que no passaríeu per aquest forat, i això que no és tan petit! —i li assenyala la boca del canó de ferro, que es veia en aquell moment.

—Que no hi passo? —va dir la Mort rient—. Té, ara t’ho vull ensenyar!

I es fica al canó. Encara no hi és, el piler tapa ben fort el forat d’entrar i, com que l’altre ja estava tapat, la Mort no en va poder sortir.

Llavors agafa el canó i el fica a la soca d’un roure.

Al cap de set-cents anys, passaven uns serradors per allà i, veient el roure tan vell, un va dir: —Té, ve bé per serrar —i ho fan.

Veus aquí que tot serrant destapa el canó i la Mort, que ja feia set-cents anys que hi estava entaforada, va sortir a corre-cuita, se’n va a veure el piler, que, de tan vell, ja anava a rossegons per casa seva i el mateix feien els seus fills i nets. Tots eren extremament vells perquè, és clar, en set-cents anys no havia mort ningú. Així que va veure la Mort, el piler li va cridar: —Vine, vine, que ja estic cansat de viure!

La Mort va haver de matar per ací i per allà, de tants vells que hi havia pel món.

Sara Llorens, «La mort», Rondallari de Pineda, introducció i estudi de Josefina Roma; il·lustracions de Waldesca Santana (Pineda de Mar: Ajuntament de Pineda de Mar, 2006), pp. 499–501. Narrada per Josep Clarabuch i Aragonès, de can Jordà, el 29 de juliol de 1902. Adaptació al català contemporani.

© Arnau Folch / Llegendàrium. Es permet compartir aquest article mitjançant un enllaç a la publicació original. No se n’autoritza la reproducció íntegra, la traducció, l’adaptació ni la distribució sense permís previ.