Bèsties, Literatura, Medievals, Rondalles, Serpents, Slider, Últimes

Contes de la pell de bèstia (I)

Un jove es desprèn de la pell d’ase davant d’una princesa, mentre un home observa l’escena des de la porta.

Max Slevogt, Das Eselein («El burret»), dibuix a ploma anterior a 1932. El príncep es desprèn de la pell d’ase i revela la figura humana que amagava. La imatge acompanya aquests contes d’homes i dones bèstia, en què una pell separa dues aparences i la seva destrucció transforma el destí dels protagonistes. Domini públic.


Contes d’esposos animals: quatre relats íntegres

En aquesta primera entrada, dedicada als contes d’esposos animals, podreu llegir, íntegres i traduïts de les llengües originals, quatre dels relats esmentats a l’entrada Cremar la pell de bèstia: desencantament i renaixement. El primer és La noia que es va casar amb una serp, un conte indi inclòs al Pantxatantra, en la recensió que el monjo jainista Pūrṇabhadra en va completar el 1199. Dins d’aquest conte n’hi ha un altre molt breu, de caràcter moral i religiós, Puṣpaka i la mort, protagonitzat per un lloro, que també he deixat íntegre.

El segon és Asinarius, el conte del burro, un poema narratiu medieval de l’àmbit germànic, escrit en llatí, de caràcter vitalista i burlesc. La traducció és en prosa i no he conservat el metre dels dístics llatins, per facilitar-ne la lectura al lector contemporani. A continuació trobareu El burret, un conte dels Grimm que beu directament de l’Asinarius, i, per acabar, l’entranyable i captivador músic-bèstia, amb Hans, el meu eriçó, un conte dels mestres Jacob i Wilhelm Grimm. Fora d’Alemanya, on és més reconegut, el de l’home-bèstia no és un dels contes més famosos dels germans, però és tan apassionant com molts altres.

La noia que es va casar amb una serp

Pantxatantra · Recensió de Pūrṇabhadra (1199) · L’Índia · Sànscrit · ATU 433B

A la ciutat de Rājagṛha hi havia un braman anomenat Devaśarman. La seva dona no tenia fills i plorava amargament quan veia els infants dels veïns. Un dia el braman li digué:

—Estimada, prou d’afligir-te. Escolta: mentre jo celebrava un sacrifici amb el desig de tenir un fill, algú que no es deixava veure m’ha dit ben clarament: «Braman, tindràs un fill dotat de bellesa, de força i de bona fortuna per damunt de tots els homes.»

En sentir-ho, el cor de la dona del braman s’omplí d’una joia immensa.

—Que les seves paraules es compleixin sense cap entrebanc! —digué.

Amb el temps va quedar embarassada i, arribat el part, infantà una serp. En veure-la no va fer cas de totes les persones de la casa que, espantades, li deien que se’n desfés. La prengué, la banyà i, amb amor de mare, la diposità en una caixa espaiosa i neta. L’alimentà amb llet, mantega fresca i altres menges, i així, ben nodrida, al cap de pocs dies la serp es féu gran.

Un dia, però, la dona del braman veié les festes de noces del fill d’un veí i, amb la cara coberta de llàgrimes, digué al seu marit:

—No hi ha dubte que no em tens gens d’estima, perquè ni tan sols et passa pel cap celebrar les noces del meu fill.

En sentir-ho, el braman respongué:

—Bona dona, si m’endinso al món subterrani i demano una esposa al rei de les serps, Vāsuki, potser la tindré! Fora d’ell, beneita, qui voldria donar la seva filla a aquest fill teu?

Però, després d’haver parlat així, veié la dona encara més abatuda i, per amor a ella, prengué provisions abundants per al camí i se n’anà a recórrer terres estrangeres. Al cap d’uns quants mesos arribà a una ciutat llunyana anomenada Kukkuṭanagara. Hi tenia un parent, amb qui el lligaven l’estima mútua i el coneixement de les virtuts de l’altre. A casa seva li oferiren un bany, menjar i la resta d’atencions, i hi passà la nit.

A l’alba saludà el braman que l’havia acollit i es disposava a partir quan aquest li preguntà:

—Per quin motiu has vingut fins aquí? I on vas ara?

—He vingut a buscar una noia adequada per al meu fill —respongué.

—Si és així —digué l’altre braman—, tinc aquesta filla, d’una bellesa incomparable, i jo mateix estic a la teva disposició. Pren-la per al teu fill.

Dites aquestes paraules, el braman prengué la noia amb el seu seguici i tornà a casa seva.

Quan els habitants d’aquella contrada veieren la bellesa extraordinària de la noia, l’esplendor incomparable de la seva figura i els seus encisos fora mida, els ulls se’ls eixamplaren de plaer.

—Com pot ser? —deien als qui l’acompanyaven—. Qui ha donat aquesta joia de noia a una serp?

En sentir-ho, tots els seus parents grans, afligits, digueren:

—Cal endur-se-la d’aquest ésser posseït per un esperit!

Però la noia els respongué:

—Prou d’aquestes discussions! Mireu què es diu:

Els reis parlen una sola vegada;
els homes de bé parlen una sola vegada;
una donzella és donada una sola vegada.
Aquestes tres coses es fan una sola vegada.

I també:

Allò que ha establert el Destí,
resultat del que abans fou fet,
no ho pot canviar ningú:
mireu què passà amb Puṣpaka.

Aleshores tots li preguntaren:

—Qui era aquest Puṣpaka?

La noia contà la seva història.

Puṣpaka i la mort

El déu Indra tenia un lloro anomenat Puṣpaka. Era d’una bellesa i d’un encís extraordinaris, posseïa virtuts excel·lents i tenia una intel·ligència esmolada per l’estudi de nombrosos tractats.

Un dia reposava a la mà del gran Indra, amb el cos eriçat de goig pel contacte, i recitava diverses sentències sàvies. Aleshores veié Yama, que havia vingut a retre homenatge en el moment que li corresponia. En veure’l, el lloro s’apartà.

Tots els immortals que hi havia reunits li preguntaren:

—Senyor, per què t’has apartat en veure’l?

—Aquest perjudica tots els éssers vius —respongué—. Com voleu que no m’aparti en veure’l?

En sentir aquestes paraules, tots volgueren tranquil·litzar-lo i digueren a Yama:

—Per consideració envers nosaltres, no has de matar aquest lloro.

—Jo no en sé res —digué Yama—. En aquestes coses, qui mana és el Temps.

Llavors anaren, juntament amb el lloro, a trobar el Temps i li feren la mateixa petició.

—Qui coneix aquesta qüestió és la Mort —respongué el Temps—. Pregunteu-li-ho a ella.

Ho feren així, però només de veure la Mort el lloro deixà de viure. Tots quedaren afligits pel que havia succeït i preguntaren a Yama:

—Què ha passat?

—Estava fixat que moriria precisament en veure la Mort —els digué.

En sentir-ho, cadascun se’n tornà a casa seva.

Continuació del conte de la serp

—Per això dic: «Allò que ha establert el Destí…», i la resta. I, a més, no vull que, per manca de fidelitat de la seva filla, el meu pare sigui censurat.

Després d’haver parlat així, la noia, amb el consentiment dels qui l’acompanyaven, es casà amb la serp. Començà a tenir-ne cura amb una gran devoció: li donava llet per beure i li prestava tota mena de serveis.

Una nit la serp sortí de la gran caixa que li havien preparat dins la cambra i pujà al llit de la seva dona.

—Qui és aquest, amb figura d’home? —exclamà ella.

Creient que era un desconegut, s’aixecà amb tot el cos tremolós, obrí la porta i es disposava a fugir. Aleshores ell li digué:

—Estimada, queda’t. Soc el teu marit.

I, per tal de convèncer-la, tornà a entrar dins el cos que havia deixat a la caixa, en sortí novament i s’acostà a ella. Quan el veié resplendent amb diadema, arracades, braçalets, ornaments als braços i anells, ella es prosternà als seus peus. Després tots dos s’abandonaren feliçment als plaers de l’amor.

El seu pare, el braman, s’havia llevat abans de l’alba i veié què passava. Prengué la pell de serp que hi havia dins la caixa i, pensant «Que no hi torni a entrar», la cremà al foc. Al matí, amb una alegria suprema, mostrà a tothom, al costat de la seva dona, aquell fill bellíssim i enamorat com el seu propi fill.

Pàgina 105 de l’edició de Hertel del Pantxatantra, amb el conte de la noia que es casa amb una serp imprès en sànscrit i escriptura devanagari.
Pūrṇabhadra, Pañcatantra, llibre I, relat 23, «La noia que es va casar amb una serp». Pàgina 105 de l’edició crítica del text sànscrit preparada per Johannes Hertel (Harvard University, 1908). Domini públic.

Pūrṇabhadra, Pañcatantra, tantra I, relats 23 i 24, edició del text sànscrit de Johannes Hertel (Cambridge, Massachusetts: Harvard University, 1908), p. 104–107.

Asinarius, el conte del burro

Anònim · Àmbit germànic · Cap al 1200 · Llatí · ATU 430

Hi havia una vegada un rei d’una regió i d’una ciutat desconegudes; cap pàgina no ens en conserva el nom. Havia tingut la sort de trobar una esposa de noblesa igual a la seva, companya del regne i del llit. Tot i que els feien feliços l’alta majestat del poder i l’abundància de riqueses que els ennoblia, Lucina, adversa, els negava descendència: en va conreaven els jocs de Venus. Per això els turmentaven el dolor i els gemecs: no tenien cap hereu del seu regne.

Finalment la reina, compadida del marit afligit, repetia sovint aquestes paraules: «Què fem? No aconseguim res. Ja em cansa de viure i m’avergonyeix haver-me lliurat tan sovint als jocs nocturns. Soc una dona desventurada, igual que una terra estèril que devora la llavor sembrada sense esperança de collita. Amb raó em comparo amb un sac foradat, que deixa sortir per una altra banda allò que rep per la boca oberta. Ai, de què em serveixen la noblesa, les riqueses i la glòria del regne, si el destí em nega un hereu?» Així, doncs, assetjava les divinitats benignes amb pregàries incessants i els demanava nit i dia que la fessin mare. Obtingué allò que demanava i al cap de poc fou mare d’un ase petit: allò que havia infantat era un ase petit ben bonic.

Oh, quin part, quan una dona infanta un ase! Oh, fet admirable, però encara més digne de llàstima! En veure la criatura, la mare, que abans s’havia alegrat d’haver concebut, ara es dolia d’haver parit. Hauria preferit no ser mare abans que ser mare d’un ase i demanà que el donessin als peixos com a menjar. Però el rei, assabentat de la injusta ordre de la mare, digué: «De cap manera! Que no mori aquesta criatura prodigiosa! Que no mori el fill de la reina! Al contrari, mano que visqui aquest fill meu. Sigui quin sigui el déu que me l’ha donat per hereu, ell serà rei al tron del meu regne; el seu cap portarà la diadema paterna i li correspondrà tota la glòria del seu pare.» Per ordre del rei el nodriren amb molt d’amor, com corresponia a un noble fill de rei.

Creixia i prosperava, i alçava les orelles ben amunt; ja començava a ser un jove de bon tarannà. Al regne del seu pare ja era tingut i anomenat senyoret, i tots els cortesans el temien amb reverència. Ja recorria les viles i les ciutats del regne i es complaïa en jocs i diversions; però encara es complaïa més en l’art dels citaristes i desitjava aprendre’l, si la sort l’afavoria. Visitava sovint un home que sabia entès en aquell art, un mestre famós. S’hi adreçà amb aquestes paraules: «Citarista, sigues el meu mestre! Fes que el teu senyoret conegui l’art que tu coneixes, perquè no et sigui inferior.»

Això digué ell, i el citarista li respongué: «Què demaneu al vostre servent, senyoret meu? Oh, rei, per què busqueu allò que no us escau? Ai! Us equivoqueu, us enganyeu, nodriu desigs inútils. No podeu aprendre aquest art: els vostres dits, senyoret, són desmesurats. I, si amb el vostre permís puc dir la veritat, demaneu allò que la natura us nega. Sense mà no podeu destriar les cordes de la cítara; em penso que es trencaran si les toqueu amb la pota. L’ase brama segons el seu costum, però mai no toca bé: la veu d’aquell que porta sacs és aquest hi-ha que canta.»

Així parlà el músic; l’ase s’enfurí i es consumia, i amb prou feines podia dominar l’agitació del cor. «No vinc jo d’un llinatge d’alta sang? —digué—. No saps que soc el teu rei i senyor? D’on et ve, malvat, tanta gosadia de paraules que no tems parlar-me amb aquesta duresa? Què et penses de mi, golafre, bufó? Potser negues que sigui fill de llinatge imperial?» «No ho nego, senyoret —respongué l’altre—, ni mai no ho negaré. Al contrari, crec i sé que sou el meu senyor.» «Doncs obeeix de bon grat les meves ordres, si vols viure al regne del meu pare!» El músic respongué: «Senyor, apaivagueu la fúria del vostre esperit. Heus aquí que obeeixo de grat les vostres ordres.»

El citarista entonà, doncs, dolces melodies amb la lira, i l’ase, dòcil, hi respongué amb un art igual. En poc temps progressà tant que arribà a ser més mestre que el mateix mestre. Ara cantava com un joglar amb una veu ben clara, ara produïa una dolça melodia amb aquell polze deforme. Un dia, mentre passejava vora els rius, l’aigua li mostrà el seu rostre deforme. En contemplar el cap i les orelles, digué: «Caram! Em meravella molt què vol dir aquesta figura!» Després es resseguí amb els ulls les cames i els peus i tot el cos li desagradà. Cruixint de dents, agitat per fúries cruels, xiuxiuejà aquestes blasfèmies:

«A penes mereixia un as, fos qui fos aquell déu que em va formar i em va donar l’existència! Jo, un ase, posseiré la diadema d’un rei? Em podran anomenar rei i ase alhora? Lluny de mi que una diadema coroni aquest front d’ase, o que una porpra neta cobreixi el seu pèl! Que del meu coll no pengi cap medalló d’or: aquest ceptre daurat, ho reconec, no escau a aquesta mà. Ai, quan el pare sigui mort em privaran de l’honor del regne i em veuré obligat a patir moltes afliccions. Val més, doncs, que me’n vagi mentre el pare encara viu, abans que després m’expulsi una mà violenta.»

D’entre tots els servents en cercà un que havia demostrat la seva fidelitat. Li exposà tot allò que duia al cor i li manà que l’acompanyés en el viatge. El servent hi accedí, donà el seu consentiment al senyoret i jurà que l’ajudaria. L’ase féu carregar els instruments musicals al servent i, de nit, el quadrúpede emprengué el camí amb el bípede. Arribaren a la riba de la mar propera i, vet aquí, hi havia un vaixell. Pagaren el passatge com pertocava, s’estengueren les veles i solcaren la superfície de les fondàries: l’embarcació volava amb vents favorables. El mariner digué: «Senyor, m’és prou glòria haver transportat un rei tan jove!» L’ase començà a vagar d’una banda a l’altra de la mar immensa, cercant un indret del món on refugiar-se. Finalment decidí visitar els darrers confins de la terra, on Febus enfonsa a la mar els cavalls cansats.

Allà un rei havia alçat la capital del seu reialme, il·lustre pel llinatge de les seves virtuts i pels seus avantpassats. Segons conta la fama, tenia una única filla: no tenia cap altre hereu. Si la fortuna l’afavoria i el destí ho permetia, el pare havia decidit que ella heretés el seu regne. La donzella ja havia complert els anys de la infantesa; a les parts íntimes li havia crescut un pèl tendre i els pits ja donaven senyal que difícilment podia jeure tota sola al llit, sense home. En arribar-hi, l’ase es dirigí al palau reial; cridà i trucà tot dient: «Que s’obri la porta perquè pugui entrar el pelegrí! Hi ha un hoste davant de casa: obriu les portes!»

El porter sentí el soroll de l’ase que trucava i digué: «Per què crides? Qui ets i d’on vens? Per què truques amb tanta insistència a les portes del rei? Per què colpeges els batents amb tanta impertinència?» L’ase respongué: «Obre de pressa! Aquí fora hi ha un joglar honorable.» Dites aquestes paraules, començà a tocar la cítara amb la pota i a cantar una dolça melodia amb la boca ben oberta. Quan el porter sentí aquella dolça harmonia, sortí d’un salt per veure qui era i què feia. En veure la figura de l’ase, rústega i deforme, es meravellà que pogués tocar amb tanta mesura. L’home, admirat, entrà a les estances del rei per contar-li el prodigi que havia vist. «Rei il·lustre —digué—, ha arribat una novetat; si voleu saber-la, us la faré conèixer. Aquí fora, davant de les portes, hi ha un joglar raríssim; no crec que n’hi hagi cap altre de més rar. Aquest joglar singular, oh rei, és un ase lleig que toca la cítara i canta alhora. Demana entrar: si el rei ho mana, que entri.» El rei respongué: «Que entri!»

Llavors el músic entrà, polsant les cordes amb el seu polze d’ase i articulant melodies noves. Quan el rei el veié, deixà anar les regnes del riure, i el seu riure fou desmesurat. La reina, rient en veure riure el marit, no podia parlar, impedida per les rialles. Joves i vells de totes les condicions esclafien a riure, i tota la cort ressonava amb aquell brogit. Mentre tots s’alegraven i l’ase tocava, el dia s’acabà amb la posta del sol. Al moment acostumat prepararen el sopar reial i el seguici del palau s’assegué a taula. El rei i la reina ocuparen els seients reials, i la filla s’assegué al costat de la mare.

Després col·locaren els qui duien el mantell dels guerrers; els servents seien més avall. Un dels oficials s’acostà a l’ase i li ordenà que prengués lloc amb els criats. «De cap manera! —digué l’ase—. No he de compartir taula amb servents; la condició servil no m’escau. No soc un ase vulgar ni d’estable: m’empara, més aviat, una noblesa cortesana.» «Vols, doncs, fer companyia als cavallers?», preguntà l’oficial. «De cap manera! Aquest lloc tampoc no m’agrada. Fins avui la taula reial m’ha rebut sense demora com a company i m’ha ofert menges abundants.» «Què vols que faci per tu?», respongué el majordom. «Que em facis seure a la taula del rei», digué l’ase. El rei, en saber-ho, ordenà: «Que s’acosti l’ase!» Cridat per la veu del rei, acudí de seguida.

Aleshores el rei, somrient i amb rostre serè, li digué en to de broma: «Ase petit, t’agrada la nostra filla?» De seguida l’ase alçà el cap, dirigí els ulls a la donzella i respongué: «Caram! Què pregunteu, oh rei? Què us esforceu a saber? Per què no m’hauria d’agradar? Sí que m’agrada, m’agrada molt, us ho dic! De ferro és aquell a qui no agrada gens. M’encisa la blancor del seu rostre barrejada de vermellor, com si contemplés lliris mesclats amb roses. M’agraden els cabells, m’encisa el coll de vori i confesso que m’agrada tot el seu cos.» «Vols compartir la taula amb aquesta donzella?», preguntà el rei. L’ase exiliat respongué:

«Això m’agrada; això, us ho dic, eixampla el cor d’aquest pobre ase. Aquest seient i aquest lloc m’escauen. Aquí estaré content si soc company de la donzella: aquest honor ja em serà suficient.» «Tal com vulguis —digué el rei—. Comparteix la taula amb la donzella; i mano que tots dos mengeu d’una mateixa menja.» «Oh rei —digué l’ase—, amb raó us dono les gràcies, perquè per vós m’arriba tanta glòria.» Pujà un graó i ocupà un seient elevat; la donzella l’acollí al seu costat com a company de taula. Durant el sopar l’ase la serví amb cura: li esmicolava el pa i li tallava els panets. Alçava copes i vasos per oferir-los-hi quan volia beure i sostenia el tovalló mentre la donzella bevia. Per què hauria de contar cada detall? Ho diré tot breument: l’ase, ben instruït, ho feia tot amb elegància.

Per això el company de taula agradà força a la donzella; però, si no m’equivoco, encara li havia d’agradar més. Li agradava assegut a taula; més li agradaria ajagut al llit, quan es casés amb aquell marit estimat. També el rei es complaïa en la bondat de l’ase, perquè era més ben educat del que pertocava a un ase. Els cavallers també el celebraven amb lloances, i tota la ciutat el proclamava digne d’elogi. Quan l’exiliat ja feia un temps que hi vivia, pensà que volia tornar a la llar paterna. Entrà, doncs, trist a les estances del rei i, amb el cap baix, començà així: «La terra natal acostuma a ser més dolça que l’exili, i allò que agrada als altres també m’agrada a mi. Si puc parlar sense ofendre-us, rei, cenyida l’espasa, us dic adeu.»

El rei li respongué: «No hi haurà cap separació, ni permetré que res ens deslligui si no és la sort de la mort. Poso Júpiter per testimoni que no et donaré cap llicència ni cap possibilitat d’anar-te’n. Fill meu, no estàs content dels honors que et dispensem? No estàs content de ser el meu fill? Digues, fill meu, què et passa? Per què estàs trist? D’on brolla aquest rierol de dolor? Digues-m’ho, t’ho prego! Aquí no seràs un exiliat ni se’t tindrà per hoste; no hauràs de ser menys que cap ciutadà. Tindràs munts de monedes de tota mena, que jo et mesuraré, per Hèrcules, sense mesura. Potser vols vestits, cavalls o altres coses que l’home amant dels plaers desitja i cerca? Poso per testimoni els déus del cel i totes les divinitats dels camps: si et plau, també partiré el regne amb tu.» Però aquelles promeses no doblegaren gens l’ase: per amor a la terra natal ho menyspreà tot.

«Encara et queda una opció, fill meu —digué el rei—; si la refuses, sempre seràs un ase. Vols que et donem la nostra filla entre els braços, perquè comparteixi amb tu els jocs de la nit?» Aleshores l’ase, com si es despertés d’un somni, exclamà: «Confesso que només aquest pacte m’agrada! Aquest serà el final del meu dolor i de la meva angoixa, la porta de l’alegria, l’entrada de la salvació. Si confirmeu amb fets les vostres paraules, oh el més gran dels reis, podré dir que seré més gran que Júpiter. Que Júpiter gaudeixi al cel de la seva Juno: a mi em basta a la terra la donzella reial. Quedeu-vos tot allò que és vostre, oh rei: conserveu-ho tot. Que em donin la donzella: no demano res més. Em conformaré només amb aquesta donzella i no cercaré d’anar-me’n, rei venerable. Que ella sigui per a mi pàtria, honor, glòria del regne i tresor suficient de riqueses. Ja us he respost, rei: amb això conservareu un amic. Digneu-vos tan sols ser el meu sogre!»

La majestat reial cridà, doncs, la seva filla. Ella obeí i comparegué, i el rei i pare li preguntà: «Filla de rei, vols casar-te amb un home jove? Si ho vols, filla, casa’t amb aquest home!» La donzella, amb el rostre enrogit segons el seu costum, abaixà els ulls a terra en sentir la veu del pare. Sense parlar, deliberà un moment què li havia de respondre. Finalment obrí la boca i deixà anar les paraules: «Cal que es compleixi l’ordre del pare. Que es faci la voluntat decidida pel pare i no la meva. Pare meu, depenc tota del vostre desig. Si ho voleu, soc muller d’aquell a qui m’heu promesa; sigueu el seu sogre i que ell sigui el vostre gendre.» El rei digué aleshores a l’ase, ple d’alegria: «Pren la donzella: sigues el seu espòs, i que ella sigui la teva esposa!»

L’ase rebé la donzella de la mà del pare, i rei i gendre disposaren un dia de festa solemne. La ciutat s’ornà i resplendí amb tant d’honor que la ciutat mateixa agradava més que el cel. Una gran multitud de joglars hi acudí com un eixam d’abelles, i cadascun suava aplicant el seu art. Un alçava les cames i abaixava el cap, caminava així i feia fer a les mans l’ofici dels peus. Després convidaren el poble i el feren seure a menjar; tot el dia fou un ball d’alegria. Quan l’Hèsper brillant assenyalà l’hora que convida a dormir, aquella en què dona i home es lliuren a una Venus legítima, l’ase entrà sense temor a la cambra de la donzella per acaronar el si de la tendra esposa. Entrà, doncs, a la cambra, on per ordre del rei havien col·locat dos llums. Un servent havia estat amagat de nit sota un vel per observar què feien l’ase i la donzella. Quan tothom hagué sortit i no semblava que hi quedés ningú, tancaren la porta amb una barra.

De seguida l’espòs es llevà el vestit d’ase i, deixada la pell vella, es convertí en un home nou. La donzella veié el cos noble d’un home bell, que abans havia tingut la figura lletja d’un ase. Meravellada per la bellesa increïble del marit, caigué de cap als llaços de Venus. Tots dos s’estrenyeren el coll amb els braços i oferiren les seves boques als llavis de l’altre. Ell saltà de seguida al llit i la noia el seguí: el que vingué després, ho saben ells i també el llit. I no crec pas que poguessin quedar ocults al vigilant els jocs que aquella nit s’hi feren ni com es feren. Ell apaivagà per una estona l’ardor del desig, i ella complí envers el marit el paper d’esposa. Quan tornà l’Aurora rogenca, foragitant les tenebres, ell saltà del si de la seva esposa, es tornà a vestir amb el vestit d’ase i tornà a ser el mateix ase d’abans.

Al matí el pare vingué a trucar a la porta. «Au, filla! El teu pare és aquí fora: obre!» Ella descorregué de pressa els forrellats i saludà el pare: «Benvingut, pare meu! Salut! Pare, amb raó us dono gràcies innombrables, perquè gràcies a vós m’he casat amb un marit estimat.» «T’és estimat, aquest marit?», preguntà el pare. Ella li respongué amb el rostre alegre: «No hi ha ningú al món que em sigui més estimat que ell. Estimo de tot cor el meu marit.» Però no li revelà quina era la persona del marit ni que sota la pell deforme s’amagava un home. Al cap de poc, el pare s’acomiadà, deixà la filla i el gendre, s’alçà i sortí. Darrere seu s’afanyà el servent que aquella nit havia jagut sota la cortina.

El rei l’havia designat vigilant nocturn per espiar què feien ell i ella. Disposat a exposar allò que havia sentit i vist, vessà aquestes paraules a les orelles del seu rei: «Rei invicte, rei il·lustre, rei venerable, escolteu benèvolament les paraules del vostre servent! La nit passada, mentre jeia sota la cortina, vaig veure una cosa ben prodigiosa. Quan aquest gendre vostre es cregué tot sol de nit amb la seva esposa, es despullà immediatament de la pell d’ase i prengué una figura imperial. Què us diré, senyor, de què feien ell i ella? Sapigueu que tota la nit es lliuraren a Venus. Quan el marit s’acomiadà de l’esposa i de Venus, es tornà a cobrir amb la pell d’abans. Ara bé, senyor: si voleu comprovar allò que us dic, ho podeu fer la nit vinent. Entreu d’amagat a la cambra on reposaran la vostra filla i el vostre gendre. Quan hi trobeu la pell d’ase, preneu-la sense que el gendre ho sàpiga i lliureu-la al foc. Quan el foc ardent hagi devorat aquell vestit lleig, ell romandrà home fins al dia de la mort.» «Que es faci així —digué el rei—. Aquesta nit provaré allò que aconselles; potser aquesta nit em donarà el que he desitjat.»

El rei entrà, doncs, a la cambra a l’hora fosca de la nit. Vet aquí que la filla i el gendre jeien al llit. Com que després de Venus el son acostuma a esmunyir-se, tots dos dormien profundament. El rei avançà a poc a poc i s’acostà al llit; hi veié un cos bell. S’endugué de seguida la pell d’ase i sortí sense que el gendre se n’adonés. Manà encendre un forn amb llenya abundant i, per ordre seva, la pell s’hi convertí en cendra. Volent saber què faria el jove, passà tota la nit ben despert davant de la porta.

Al matí el gendre es llevà, satisfet de son, i volgué cobrir-se amb la pell d’ase com abans. En no trobar-la, turmentat per una gran aflicció, començà a pensar amb angoixa només en la fugida. Sortí a fora, però el rei li barrà el pas: «On vas tan de pressa, fill meu? Què pateixes? Què et passa? Aquest propòsit quedarà del tot anul·lat i el teu camí del tot impedit. No vull que et planyis perquè t’han pres la pell d’ase: ets un home bell i ben format. Ara, mentre jo visc, comparteixo el meu regne amb tu; després de la meva mort, tingues-lo tu sol tot sencer.» El gendre li respongué: «Ho faré de bon grat i romandré amb vós. Prego que aquest bon començament tingui un bon final.»

El regne fou dividit en dues parts: la meitat fou oferta al gendre i l’altra meitat quedà per al sogre. Després d’aquesta partició encara no havia girat sencera la roda de l’any quan el rei vell caigué sota l’espasa de la mort. Aleshores Neoptòlem esdevingué monarca del regne i se’l féu seu tot sencer. A més, heretà també l’honor del seu pare, i així, rei de reis, governà els dos regnes de dos reis.

Anònim, Asinarius, text llatí reproduït per Johannes Bolte i Georg Polívka a Anmerkungen zu den Kinder- u. Hausmärchen der Brüder Grimm, vol. III (Leipzig: Dieterich, 1918), p. 154–165, versos 1–404.

El burret

Jacob i Wilhelm Grimm · Alemanya · KHM 144 · Edició de 1857 · Alemany · ATU 430

Hi havia una vegada un rei i una reina que eren rics i tenien tot allò que desitjaven, llevat de fills. La reina se’n planyia nit i dia i deia:

—Soc com un camp on no creix res.

Finalment Déu va satisfer els seus desigs; però, quan l’infant vingué al món, no tenia l’aspecte d’una criatura humana, sinó que era un petit ase.

Quan la mare el veié, aleshores sí que començà a lamentar-se i a cridar. Hauria preferit no tenir cap fill abans que tenir un ase, i digué que el llancessin a l’aigua perquè se’l mengessin els peixos. Però el rei va dir:

—No. Si Déu ens l’ha donat, també serà el meu fill i hereu; després de la meva mort seurà al tron reial i portarà la corona.

Així, doncs, van criar l’ase petit, que anava creixent, i també les orelles li creixien ben altes i dretes.

D’altra banda, era de tarannà alegre: saltironava, jugava i li agradava especialment la música, tant, que anà a trobar un músic famós i li digué:

—Ensenya’m el teu art, perquè pugui tocar el llaüt tan bé com tu.

—Ai, estimat senyoret —respongué el músic—, us costarà molt: els vostres dits no són ben bé fets per a això i són massa grossos; temo que les cordes no ho resistiran.

Les excuses no serviren de res. L’ase petit volia tocar el llaüt i l’havia de tocar; fou perseverant i aplicat i, a la fi, n’aprengué tant com el mateix mestre.

Un dia el jove senyoret passejava consirós i arribà a una font. Va mirar-hi a dins i veié la seva figura d’ase reflectida en l’aigua clara com un mirall. Això el va entristir tant que se n’anà a córrer món, acompanyat només d’un servent fidel. Van voltar d’un lloc a l’altre i, finalment, arribaren a un regne governat per un rei vell que tenia una sola filla, però bellíssima.

—Ens quedarem aquí —digué l’ase petit.

Trucà al portal i cridà:

—Hi ha un hoste a fora! Obriu-li perquè pugui entrar!

Com que no obrien, s’assegué, agafà el llaüt i el tocà amb les dues potes del davant de la manera més dolça. El porter obrí uns ulls com unes taronges, corregué a trobar el rei i digué:

Un ase toca un instrument de corda davant la porta d’un castell, al costat d’un home.
Otto Ubbelohde, il·lustració per a «Das Eselein» («El burret»), dels germans Grimm (1909). El jove ase arriba a les portes del castell i hi toca el llaüt, un talent que li permet entrar a la cort. Domini públic.

—A fora, davant del portal, hi ha un ase petit que toca el llaüt tan bé com un mestre consumat.

—Doncs feu-me entrar aquest músic —digué el rei.

Però, quan va entrar un ase petit, tothom començà a riure d’aquell tocador de llaüt.

Volgueren asseure’l a baix, amb els criats, i donar-li menjar amb ells, però ell s’indignà i digué:

—No soc un ase d’estable qualsevol: soc de llinatge noble.

—Si és així, seu amb els homes d’armes —li digueren.

—No —respongué—, vull seure amb el rei.

El rei rigué i digué de bon humor:

—Sí, serà tal com demanes. Ase petit, vine aquí, al meu costat.

Després li preguntà:

—Ase petit, què et sembla la meva filla?

L’ase girà el cap cap a ella, se la mirà, assentí i digué:

—M’agrada moltíssim: no n’he vista mai cap de tan bonica.

—Doncs també seuràs al seu costat —digué el rei.

—Ja m’està bé —respongué l’ase petit.

S’assegué al seu costat, menjà i begué, i sabé comportar-se amb delicadesa i polidesa. Quan el noble animaló ja feia força temps que vivia a la cort del rei, pensà: «De què em serveix tot això? Has de tornar a casa.» Abaixà el cap tristament, es presentà davant del rei i li demanà llicència per partir.

Però el rei li havia agafat afecte i digué:

—Ase petit, què et passa? Fas una cara tan agra com una gerra de vinagre. Queda’t amb mi i et donaré tot allò que demanis. Vols or?

—No —digué l’ase petit, tot fent que no amb el cap.

—Vols objectes preciosos i joies?

—No.

—Vols la meitat del meu regne?

—Oh, no.

Aleshores el rei digué:

—Si almenys sabés què et faria content! Vols la meva bella filla per muller?

—Oh, sí —digué l’ase petit—, ella sí que m’agradaria tenir-la!

De sobte es posà ben alegre i satisfet, perquè això era justament allò que havia desitjat. Van celebrar, doncs, unes noces grans i esplèndides.

Al vespre, quan van acompanyar els nuvis a la cambra, el rei volgué saber si l’ase petit es comportaria també amb correcció i bones maneres, i manà a un servent que s’hi amagués. Quan tots dos foren a dins, el nuvi passà el forrellat, mirà al seu voltant i, creient-se del tot sols, es llevà de sobte la pell d’ase i es mostrà com un jove bell i de posat reial.

—Ara veus qui soc —digué—, i també veus que no era indigne de tu.

La núvia se n’alegrà, el besà i l’estimà de tot cor. Però, quan s’acostava el matí, ell saltà del llit, es tornà a posar la pell d’animal i ningú no hauria endevinat qui s’hi amagava.

Aviat arribà el rei vell.

—Ah! —exclamà—. L’ase petit ja està despert! Deu fer-te ben trista —digué a la filla— no haver rebut per marit un home com cal.

—Oh, no, estimat pare. L’estimo tant com si fos el més bell de tots, i el vull conservar tota la vida.

El rei se’n meravellà; però el servent que s’havia amagat vingué i li revelà tot el que havia passat.

—Això no pot ser veritat —digué el rei.

—Doncs vetlleu vós mateix la nit vinent i ho veureu amb els vostres propis ulls. I sabeu què podeu fer, senyor rei? Preneu-li la pell i llanceu-la al foc: així s’haurà de mostrar en la seva figura veritable.

—El teu consell és bo —digué el rei.

Al vespre, quan dormien, entrà d’amagat a la cambra. En acostar-se al llit veié, a la claror de la lluna, un jove de presència magnífica que hi reposava, mentre la pell d’ase jeia a terra. La prengué i manà que a fora encenguessin una gran foguera i hi llancessin la pell. Ell mateix s’hi quedà fins que s’hagué reduït del tot a cendra. Però, com que volia veure què faria aquell a qui l’havien presa, passà la nit despert i a l’aguait.

Quan el jove hagué acabat de dormir, amb la primera claror del matí, es llevà i volgué posar-se la pell d’ase, però no la trobava enlloc. S’espantà i, ple de tristesa i d’angoixa, digué:

—Ara he de mirar de fugir.

Però, en sortir, trobà el rei al davant, que li digué:

—Fill meu, on vas tan de pressa? Què et proposes? Queda’t aquí: ets un home tan bell que no vull que tornis a separar-te de mi. Ara et dono la meitat del meu regne i, després de la meva mort, el tindràs sencer.

—Doncs desitjo que aquest bon començament també tingui un bon final —respongué el jove—. Em quedaré amb vós.

El vell li donà la meitat del regne i, quan morí al cap d’un any, el jove el tingué tot. Després de la mort del seu pare, encara en rebé un altre, i visqué amb tota magnificència.

La princesa abraça el príncep amb figura humana mentre el rei els parla i un servent s’enduu la pell d’ase cap al foc.
Otto Ubbelohde, il·lustració per a «Das Eselein» («El burret»), dels germans Grimm (1909). La pell d’ase és destinada al foc i el protagonista conserva la figura humana. Domini públic.

Jacob i Wilhelm Grimm, «Das Eselein», Kinder- und Haus-Märchen, 7a ed., vol. II (Göttingen: Dieterich, 1857), núm. 144, p. 264–267.

Hans, el meu eriçó

Jacob i Wilhelm Grimm · Alemanya · KHM 108 · Edició de 1857 · Alemany · ATU 441

Hi havia una vegada un pagès que tenia prou diners i béns, però, per ric que fos, li mancava una cosa per ser feliç: ell i la seva dona no tenien fills. Sovint, quan anava a ciutat amb els altres pagesos, aquests se’n burlaven i li preguntaven per què no en tenia.

Finalment s’enfurismà i, en arribar a casa, digué:

—Vull tenir un fill, encara que sigui un eriçó!

Llavors la seva dona tingué un infant que de dalt era un eriçó i de baix un nen. En veure’l, s’espantà i digué:

—Ho veus? Ens has maleït!

—De què serveix ara tot això? —respongué l’home—. Cal batejar el nen, però no podem convidar ningú a fer-li de padrí.

—I tampoc no podem posar-li altre nom que Hans el meu eriçó —digué la dona.

Quan fou batejat, el rector digué:

—Amb aquestes pues no pot dormir en un llit com cal.

Van preparar una mica de palla darrere l’estufa i hi van ajeure Hans el meu eriçó. Tampoc no podia mamar de la mare, perquè l’hauria punxada amb les pues. Així va passar vuit anys estirat darrere l’estufa. El pare n’estava tip i pensava: «Si almenys es morís!» Però no es moria, sinó que continuava allà estirat.

Un dia hi havia mercat a ciutat i el pagès volia anar-hi. Preguntà a la seva dona què volia que li dugués.

—Una mica de carn i uns quants panets: coses per a la casa —digué ella.

Després ho preguntà a la minyona, que volia unes sabatilles i unes mitges amb dibuixos als turmells. Finalment digué també:

—Hans el meu eriçó, i tu què vols?

—Pare, duu-me una cornamusa, si et plau —respongué.

Quan el pagès tornà a casa, donà a la dona allò que li havia comprat, la carn i els panets; després donà a la minyona les sabatilles i les mitges i, finalment, anà darrere l’estufa i donà la cornamusa a Hans el meu eriçó.

Quan Hans tingué la cornamusa, digué:

—Pare, ves a cal ferrer i fes ferrar el meu gall; després me n’aniré cavalcant i no tornaré mai més.

El pare s’alegrà de poder-se’n desfer i féu ferrar el gall. Quan estigué llest, Hans el meu eriçó s’hi enfilà, partí cavalcant i s’endugué també porcs i ases, que volia pasturar al bosc.

Al bosc, el gall hagué de pujar volant amb ell fins a un arbre alt. Allà s’assegué a vigilar els ases i els porcs, i s’hi estigué molts anys, fins que el ramat es féu molt gros; el seu pare no en sabia res. Quan seia dalt de l’arbre, tocava la cornamusa i feia una música molt bonica.

Hans, amb trets d’eriçó, toca la cornamusa damunt d’un gall en una branca, mentre uns porcs pasturen a sota.
Otto Ubbelohde, il·lustració per a «Hans mein Igel» («Hans, el meu eriçó»), dels germans Grimm (1909). Hans toca la cornamusa damunt del gall, enfilat en un arbre, mentre els porcs pasturen al bosc. Domini públic.

Una vegada passà per allí un rei que s’havia perdut. Sentí la música, se’n meravellà i hi envià el seu servent perquè mirés d’on venia. El servent mirà al voltant, però només veié un animaló assegut dalt de l’arbre: semblava un gall, i al damunt hi seia un eriçó que tocava aquella música. El rei digué al servent que li preguntés per què s’estava allà i si sabia el camí del seu regne. Hans el meu eriçó baixà de l’arbre i digué que li ensenyaria el camí si el rei es comprometia per escrit i li prometia allò que primer li sortís a l’encontre a la cort reial quan tornés a casa.

El rei pensà: «Això ho puc fer fàcilment. Hans el meu eriçó no ho entendrà pas i jo hi puc escriure el que vulgui.» Prengué ploma i tinta i escriví alguna cosa. Quan ho hagué fet, Hans li mostrà el camí i el rei arribà a casa sa i estalvi. La seva filla, en veure’l de lluny, se n’alegrà tant que corregué a rebre’l i el besà.

Hans, mig nen i mig eriçó, cavalca un gall mentre un rei escriu una promesa damunt d’una soca, amb un servent al darrere.
Otto Ubbelohde, il·lustració per a «Hans mein Igel» («Hans, el meu eriçó»), dels germans Grimm (1909). El rei perdut al bosc posa per escrit la promesa que fa a Hans a canvi que li mostri el camí de tornada. Domini públic.

Aleshores ell es recordà de Hans el meu eriçó i li contà què li havia passat: que havia hagut de prometre per escrit a un animal estrany allò que primer li sortís a l’encontre a casa; que l’animal cavalcava un gall com si fos un cavall i feia una música bonica; però que ell havia escrit que no ho tindria, perquè Hans el meu eriçó no sabia llegir. La princesa se n’alegrà i digué que havia fet ben fet, perquè ella no hi hauria anat mai de la vida.

Hans el meu eriçó, mentrestant, pasturava els ases i els porcs, sempre content, assegut dalt de l’arbre i tocant la cornamusa. S’esdevingué que un altre rei arribà per allí amb els seus servents i corredors; s’havia perdut i no sabia tornar a casa, perquè el bosc era molt gran. També ell sentí de lluny aquella música bonica i digué al seu corredor que anés a veure què era.

El corredor s’acostà sota l’arbre i veié el gall, i Hans el meu eriçó al seu damunt. Li preguntà què feia allà dalt.

—Pasturo els meus ases i els meus porcs. Però què voleu vosaltres?

El corredor digué que s’havien perdut i no podien tornar al regne, i li preguntà si voldria mostrar-los el camí. Hans baixà de l’arbre amb el gall i digué al rei vell que li ensenyaria el camí si li donava com a propietat allò que primer li sortís a l’encontre davant del castell reial quan tornés a casa.

El rei digué que sí i signà un escrit per a Hans el meu eriçó: allò seria seu. Després Hans cavalcà al davant, damunt del gall, li mostrà el camí i el rei tornà al seu regne sa i estalvi. Quan entrà al pati, hi hagué una gran alegria.

Tenia una sola filla, molt bonica, que corregué a rebre’l, se li llançà al coll, el besà i s’alegrà que el seu pare vell hagués tornat. També li preguntà on havia estat tant de temps. Ell li contà que s’havia perdut i gairebé no hauria tornat mai; però que, travessant un bosc gran, havia trobat algú mig eriçó i mig home assegut dalt d’un arbre alt, a cavall d’un gall, fent una música bonica. Aquell ésser l’havia ajudat i li havia mostrat el camí; a canvi, ell li havia promès allò que primer li sortís a l’encontre a la cort reial, i allò era ella, i ara li sabia molt de greu.

Però la filla li prometé que, quan vingués a cercar-la, l’acompanyaria de bon grat per amor al seu pare vell.

Hans el meu eriçó continuava pasturant els porcs. Els porcs tingueren més porcs i arribaren a ser tants que ompliren tot el bosc. Llavors Hans ja no volgué viure més al bosc i féu dir al seu pare que buidessin tots els estables del poble, perquè arribaria amb un ramat tan gran que tothom qui volgués fer matança en podria fer. El pare s’entristí en sentir-ho, perquè es pensava que Hans el meu eriçó feia molt que era mort.

Però Hans s’enfilà al seu gall, conduí els porcs davant seu fins al poble i els deixà matar. Ui! Hi hagué una matadissa i un trinxar que se sentien a dues hores de camí. Després digué:

—Pare, fes ferrar una altra vegada el meu gall a cal ferrer; després me n’aniré cavalcant i no tornaré mai més de la vida.

El pare féu ferrar el gall i s’alegrà que Hans no volgués tornar.

Hans el meu eriçó partí cap al primer regne. El rei havia manat que, si arribava algú cavalcant un gall i amb una cornamusa, tots li disparessin, el colpegessin i el punxessin perquè no pogués entrar al castell. Quan Hans arribà cavalcant, l’escometeren amb les baionetes, però ell esperonà el gall, s’alçà volant, passà per damunt del portal i aterrà davant de la finestra del rei. Li cridà que li donés allò que havia promès; altrament, els trauria la vida a ell i a la seva filla.

El rei parlà dolçament a la filla i li demanà que sortís a trobar-lo per salvar-se la vida tots dos. Ella es vestí de blanc, i el pare li donà un carruatge amb sis cavalls, servents esplèndids, diners i béns. Ella hi pujà i Hans, amb el gall i la cornamusa, s’assegué al seu costat. S’acomiadaren i se n’anaren, i el rei pensava que no la tornaria a veure.

Però passà altrament: quan eren a un tros de camí de la ciutat, Hans li llevà els bells vestits i la punxà amb la pell d’eriçó fins que quedà tota ensangonada.

—Aquesta és la paga de la vostra falsedat. Ves-te’n, no et vull —digué.

La féu tornar a casa, i ella quedà deshonrada per tota la vida.

Hans el meu eriçó continuà cavalcant el gall, amb la cornamusa, fins al segon regne, on també havia mostrat el camí al rei. Aquest havia ordenat que, si arribava algú com Hans, presentessin armes, el deixessin entrar lliurement, cridessin «Visca!» i el conduïssin al castell reial. Quan la filla del rei el veié, s’espantà, perquè tenia una aparença ben estranya; però pensà que no hi havia altra sortida: ho havia promès al seu pare.

Hans cavalca un gall davant d’una filera de soldats que presenten armes, acompanyats d’un timbaler.
Otto Ubbelohde, il·lustració per a «Hans mein Igel» («Hans, el meu eriçó»), dels germans Grimm (1909). El segon rei ordena rebre Hans amb honors quan arriba per reclamar la promesa de matrimoni. Domini públic.

Ella donà la benvinguda a Hans, s’hi casà i ell hagué d’anar a la taula reial. La princesa s’assegué al seu costat i menjaren i begueren.

Quan es féu vespre i volgueren anar a dormir, ella tenia molta por de les pues. Però ell li digué que no temés, que no li faria cap mal. També digué al rei vell que disposés quatre homes perquè vetllessin davant de la porta de la cambra i encenguessin un bon foc. Quan ell entrés a la cambra i es disposés a ficar-se al llit, sortiria de la pell d’eriçó i la deixaria davant del llit; els homes haurien de córrer a agafar-la, llançar-la al foc i no moure-se’n fins que el foc l’hagués consumida.

Quan el rellotge tocà les onze, Hans entrà a la cambra, es llevà la pell d’eriçó i la deixà davant del llit. Els homes vingueren, l’agafaren de pressa i la llançaren al foc. Quan el foc l’hagué consumida, ell quedà desencantat i jeia al llit amb figura del tot humana, però negre com el carbó, com si s’hagués cremat. El rei féu venir el seu metge, que el rentà amb bons ungüents i li aplicà bàlsams. Aleshores es tornà blanc i fou un jove senyor ben bell.

Quan la princesa ho veié, se n’alegrà. L’endemà al matí es llevaren contents, menjaren i begueren i llavors sí que celebraren les noces de debò. Hans el meu eriçó rebé el regne del rei vell.

Passats uns quants anys, viatjà amb la seva muller a casa del seu pare i li digué que era el seu fill. Però el pare respongué que no en tenia cap; que només n’havia tingut un, però que havia nascut com un eriçó amb pues i se n’havia anat a córrer món. Aleshores Hans es donà a conèixer. El pare vell se n’alegrà i se n’anà amb ell al seu regne.

El meu conte s’ha acabat
i davant de casa en Gustchen ha passat.

Hans, amb el cap d’eriçó i muntat en un gall, besa la mà d’una princesa coronada al costat del rei, dins un marc ornamental.
Henry Justice Ford, il·lustració per a «Jack my Hedgehog», versió anglesa de «Hans, el meu eriçó», a The Green Fairy Book, editat per Andrew Lang. Edició de 1906, p. 309. Hans besa la mà de la princesa que ha acceptat casar-se amb ell. Domini públic.

Jacob i Wilhelm Grimm, «Hans mein Igel», Kinder- und Haus-Märchen, 7a ed., vol. II (Göttingen: Dieterich, 1857), núm. 108, p. 114–119.

© Arnau Folch / Llegendàrium. Es permet compartir aquest article mitjançant un enllaç a la publicació original. No se n’autoritza la reproducció íntegra, la traducció, l’adaptació ni la distribució sense permís previ.