Els fills dels dos reis, dels Germans Grimm (ATU 313) — Rondalles II
Il·lustració d’Elenore Abbott per a «Els fills dels dos reis», conte dels germans Grimm,
publicada a l’edició de 1920 de Grimm’s Fairy Tales, de Charles Scribner’s Sons. Domini públic.
En la versió senzilla d’ATU 313, com la que heu vist amb Blancaflor, la rondalla acaba quan els dos protagonistes escapen dels inferns. Un cop han fugit de la persecució del personatge malèfic que retenia la noia màgica —és a dir, l’ànima que el noi perd al començament i que ha de recuperar—, arriben al món «real» i viuen junts per sempre.
En una altra versió molt comuna d’ATU 313, a l’estructura principal se suma el motiu D2003, La núvia oblidada. En la classificació d’Aarne-Thompson, aquesta combinació formava l’antic subtipus AaTh 313C. En la revisió d’Uther, queda integrada dins d’ATU 313. També trobem el motiu D2003 en català, per exemple a Es Castell d’Iràs i no tornaràs, recollida per Alcover. Com a motiu, D2003 es pot inserir en altres rondalles d’una tipologia diferent d’ATU 313. Per exemple, és habitual en ATU 310, Rapunzel o La donzella a la torre. I el motiu de La núvia oblidada també pot constituir una narració independent en si mateixa (Aarne 1930; Alcover 1996, 499–527; Goldberg 1992; Thompson 1955–1958, D2003; Uther 2004).
Un bon exemple d’aquest antic subtipus AaTh 313C, potser un dels més famosos internacionalment, és Els fills dels dos reis (KHM 113), una rondalla que els germans Grimm van publicar l’any 1815, en el segon volum de la primera edició dels Contes de la infància i de la llar, després del primer volum de 1812 (Artese 2019; Germans Grimm 2003, 374–380; Uther 2013; Zipes 2014). És la que podreu llegir a continuació.
Els fills dels dos reis
Hi havia una vegada un rei que tenia un fill. D’acord amb el que indicaven les constel·lacions en el moment del seu naixement, es va predir que moriria a mans d’un cérvol quan complís setze anys.
Un dia, quan va arribar a aquella edat, els caçadors van sortir amb ell a caçar al bosc, però el príncep se’n va separar. De cop i volta, va veure un cérvol enorme i va intentar disparar-li, sense gaire èxit. El cérvol va fugir i el noi va començar a perseguir-lo fins que van sortir del bosc. Allà va trobar un homenàs llargarut en lloc del cérvol, que li va dir:
—Quina sort que finalment t’hagi atrapat! He gastat sis parells de patins de vidre perseguint-te i mai no t’havia pogut agafar.
Amb una força sobrehumana, l’home es va endur el príncep i el va arrossegar a través d’un gran llac, al centre del qual hi havia un castell esplendorós i reial. Una vegada allà, el príncep es va haver d’asseure a taula i menjar amb ell. Després d’haver menjat junts, el misteriós rei li va dir:
—Tinc tres filles i vull que em vigilis la més gran, des de les nou del vespre fins a les sis del matí. Cada vegada que el rellotge toqui l’hora, vindré i et cridaré. Si no em respons, seràs executat quan surti el sol. Si em respons, en canvi, tindràs la mà de la meva filla.
La filla del rei demana a l’estàtua de sant Cristòfol que respongui en lloc del príncep.
Otto Ubbelohde, il·lustració per a Els fills dels dos reis, 1909. Domini públic
Quan els joves van pujar al dormitori, hi havia una estàtua de pedra de sant Cristòfol, i la filla del rei li va dir:
—El meu pare vindrà a les nou en punt i cada hora, fins que el rellotge toqui les sis. Si pregunta alguna cosa, vull que li responguis tu en lloc del príncep.
El sant Cristòfol de pedra va assentir amb el cap, primer molt de pressa i després cada vegada més a poc a poc, fins que finalment es va aturar.
L’endemà al matí, el rei li va dir al jove príncep:
—Ho has fet molt bé, però encara no et puc donar la mà de la meva filla. Ara, vull que vigilis la meva segona filla. Després consideraré donar-te la meva filla més gran. Vindré cada hora en punt i, quan cridi, m’has de respondre. Si no respons, correrà la teva sang.
El príncep va anar amb la segona filla cap al dormitori, on hi havia una altra estàtua de pedra de sant Cristòfol, molt més gran que la primera, i la filla del rei li va dir:
—Si el meu pare fa una pregunta, vull que responguis.
El gran sant Cristòfol de pedra va assentir amb el cap, molt de pressa i després cada vegada més a poc a poc, fins que es va aturar. El príncep es va estirar al llindar, es va posar la mà sota el cap i es va adormir.
L’endemà al matí, el rei li va dir:
—Ho has fet molt i molt bé, però encara no et puc donar la meva filla. Ara, vull que vigilis la més petita. Després consideraré donar-te la segona. Vindré cada hora i, quan et cridi, respon-me. Si no em respons, correrà la teva sang.
Un cop més, el príncep va anar amb la filla més petita cap al dormitori, i allà hi havia un tercer sant Cristòfol, molt més gran i alt que els altres dos. La filla del rei li va dir:
—Si el meu pare pregunta, vull que responguis.
El sant Cristòfol, gran i alt, va assentir amb el cap durant una bona mitja hora, abans d’aturar-se. El príncep es va estirar al llindar i es va quedar adormit.
L’endemà al matí, el rei va dir:
—Certament, has vigilat molt bé, però encara no et puc donar la meva filla petita. Ara, tinc un bosc molt gran, i si me’l tales entre les sis d’aquest matí i les sis d’aquesta tarda, consideraré donar-te-la.
El rei li va donar una destral de vidre, un tascó de vidre i un pic de vidre. Quan el príncep va arribar al bosc, va començar a picar de seguida, i la destral es va trencar en dos. Llavors va agafar el tascó i va començar a colpejar-lo amb el pic, però es va esmicolar en trossos minúsculs, de la mida de grans de sorra. Això va fer que el príncep quedés abatut, pensant que ara sí que hauria de morir. Es va asseure i es va posar a plorar.
Al migdia el rei va dir:
—Una de vosaltres, noies, li ha de portar alguna cosa per menjar.
—No —va dir la més gran—, nosaltres no li portarem res. Que li porti alguna cosa l’última que ell va vigilar.
Així doncs, la filla més petita hi va haver d’anar i portar-li alguna cosa per menjar. Quan va arribar al bosc, li va preguntar com anava tot.
—Oh —va dir ell—, les coses van molt malament.
Ella li va dir que s’apropés i mengés una mica.
—No —va respondre ell—. No puc, perquè he de morir, i ja no vull menjar més.
Ella li va parlar amb dolçor i li va pregar que ho intentés, així que ell es va acostar i va menjar alguna cosa. Després d’haver menjat, ella va dir:
—Ara et trauré els polls del cap, i després et trobaràs molt millor.
Mentre li treia els polls del cap, ell es va relaxar tant que es va adormir. Llavors ella va agafar el seu mocador, hi va fer un nus i va colpejar el terra tres vegades.
—Treballadors, sortiu! —va cridar. De cop, nombrosíssims gnoms van aparèixer de sota terra i van preguntar a la princesa quina era l’ordre.
—D’aquí a tres hores —va dir ella—, aquest gran bosc ha d’estar talat i la fusta apilada.
Els gnoms van anar a cridar tots els seus parents perquè sortissin i els ajudessin amb la feina. Al cap de tres hores, tot estava enllestit i van anar a informar la filla del rei. Una vegada més, ella va treure el seu mocador blanc i va dir:
—Treballadors, cap a casa!
I tots van desaparèixer a l’acte.
Quan el príncep es va despertar, es va posar molt content, i ella va dir:
—Quan el rellotge toqui les sis, te n’has d’anar cap a casa.
Ell va fer el que ella havia dit i el rei li va preguntar:
—Has talat tot el bosc?
—Sí —va dir el príncep.
Quan estaven asseguts a taula, el rei va dir:
—Encara no et puc donar la meva filla com a esposa. Primer has de fer una altra cosa.
El príncep li va preguntar què havia de fer.
—Tinc un estany molt gran —va dir el rei—. Demà al matí l’has de netejar fins que llueixi com un mirall, i després l’has d’omplir amb tota mena de peixos.
L’endemà al matí, el rei li va donar una pala de vidre i va dir:
—Has d’haver acabat l’estany a les sis en punt.
El príncep va marxar i, quan va arribar a l’estany, va clavar la pala al fang i l’extrem es va trencar. Després ho va intentar amb un pic, però també es va trencar, i es va desanimar. Al migdia, la filla més petita li va portar alguna cosa per menjar i li va preguntar com anava tot. El príncep va dir que les coses anaven molt malament i que, de ben segur, perdria el cap.
—Totes les eines se m’han tornat a fer miques.
—Oh —va dir ella—, primer hauries de venir i menjar alguna cosa, després et trobaràs molt millor.
—No —va dir ell—, no puc menjar. Em sento massa trist.
Però ella li va parlar amb tanta dolçor que finalment es va acostar i va menjar alguna cosa. Una vegada més, ella li va treure tots els polls del cap, i ell es va adormir. Ella va agafar el seu mocador un cop més, hi va fer un nus i va colpejar el terra tres vegades amb ell.
—Treballadors, sortiu! —va cridar. De cop, van aparèixer nombrosos gnoms i li van preguntar què desitjava.
—D’aquí a tres hores l’estany ha de quedar ben net i ha de brillar tant que puguis veure la teva pròpia imatge. Després l’heu d’omplir amb tota mena de peixos.
Els gnoms se’n van anar i van cridar tots els seus parents perquè els vinguessin a ajudar. Ho van acabar tot en dues hores, van tornar allà on era la filla del rei i li van dir:
—Hem fet el que ens heu ordenat.
Una vegada més, ella va agafar el seu mocador i va colpejar el terra tres vegades.
—Treballadors, cap a casa!
I tots van desaparèixer a l’acte.
Quan el príncep es va despertar, l’estany estava acabat i, just quan la filla del rei estava a punt de deixar-lo, li va dir que tornés cap a casa a les sis en punt. Quan va arribar-hi, el rei li va preguntar:
—Has acabat l’estany?
—Sí —va dir el príncep—. Tot està bé.
Quan es van tornar a asseure a taula, el rei va dir:
—Certament, has acabat l’estany, però encara no et puc donar la meva filla. Primer has de fer una cosa més.
—Què és? —va preguntar el príncep.
—Tinc una gran muntanya on no hi ha res més que esbarzers. Vull que els tallis tots, i després hi has de construir el castell més magnífic que es pugui imaginar, i hi ha d’haver tot el mobiliari adequat a dins.
Quan el príncep es va aixecar l’endemà al matí, el rei li va donar una destral de vidre i un filaberquí de vidre perquè se’ls emportés, i li va dir que havia d’acabar a les sis en punt. Quan el príncep va començar a tallar el primer esbarzer amb la destral, aquesta es va trencar en miques que van volar al seu voltant, i el filaberquí també va resultar inútil. Llavors va quedar molt abatut i va esperar a veure si la seva estimada tornaria a venir per ajudar-lo a sortir d’aquesta situació. Al migdia, ella va venir i li va portar alguna cosa per menjar. Ell va anar a trobar-la i li va explicar tot el que havia passat. Després va menjar alguna cosa, va deixar que li tregués els polls del cap i es va adormir. Una vegada més, ella va agafar el seu mocador i va colpejar el terra tres vegades.
—Treballadors, sortiu! —va cridar. Van tornar a aparèixer nombrosos gnoms i li van preguntar què desitjava.
—D’aquí a tres hores —va dir ella—, heu de tallar tots els esbarzers i construir el castell més magnífic que es pugui imaginar a la muntanya, i hi ha d’haver tot el mobiliari adequat a dins.
El príncep dorm mentre la noia màgica fa construir el castell que li ha estat imposat com a darrera tasca impossible. Otto Ubbelohde, il·lustració per a Els fills dels dos reis, 1909. Domini públic
Se’n van anar i van cridar tots els seus parents perquè els vinguessin a ajudar i, quan es va complir el temps, tot estava acabat. Llavors van anar a informar la filla del rei, i tot seguit ella va agafar el mocador i va colpejar el terra tres vegades amb ell.
—Treballadors, cap a casa! —va dir, i tots van desaparèixer a l’acte.
Quan el príncep es va despertar i ho va veure tot, es va posar tan content com un ocell a l’aire. Com que el rellotge acabava de tocar les sis, van tornar cap a casa junts, i el rei va preguntar:
—Ja està acabat el castell?
—Sí —va dir el príncep.
Quan estaven asseguts a taula, el rei va dir:
—No et puc donar la meva filla petita fins que les dues més grans s’hagin casat.
El príncep i la filla del rei es van posar molt tristos, i el príncep no sabia què fer. Llavors, una nit, va anar a buscar la filla del rei i van fugir junts. Després d’haver recorregut una curta distància, la filla va mirar enrere i va veure que el seu pare els perseguia.
—Oh —va dir ella—, què farem? El meu pare ens empaita i aviat ens agafarà. Espera, et transformaré en un roser i a mi mateixa en una rosa, i em protegiré amagant-me al bell mig del roser.
Quan el pare va arribar al lloc, hi havia un roser amb una rosa. Quan va intentar agafar la rosa, les espines li van punxar els dits, així que va haver de tornar cap a casa. La seva dona li va preguntar per què no havia portat la parella de retorn. Ell li va dir que gairebé els tenia, però que després els havia perdut de vista i que només havia trobat un roser i una rosa on pensava que es trobaven.
—Si haguessis collit la rosa —va dir la reina—, el roser hauria vingut al darrere.
Així doncs, ell va tornar a marxar per anar a buscar la rosa.
Mentrestant, tots dos s’havien allunyat molt a través d’uns camps, i el rei va haver de córrer darrere d’ells. Una vegada més, la filla va mirar al seu voltant i va veure que el seu pare venia darrere d’ells.
—Oh —va dir ella—, què farem ara? Espera, et transformaré en una església i a mi mateixa en un capellà. Llavors em posaré al púlpit i predicaré.
Quan el rei va arribar al lloc, hi havia una església i un pastor predicava al púlpit. El rei va escoltar el sermó i va tornar cap a casa. La reina li va preguntar per què no havia aconseguit endur-se la parella i ell va respondre:
—He corregut darrere d’ells durant molt de temps i, just quan pensava que els havia agafat, em vaig trobar amb una església amb un pastor predicant al púlpit.
—Hauries d’haver capturat el pastor —va dir la seva dona—. L’església hauria vingut al darrere. Ja no serveix de res enviar-te més. Hi hauré d’anar jo mateixa.
La reina va fer un llarg camí i els va veure de lluny estant. La filla del rei va mirar al seu voltant i va veure que venia la seva mare.
—Ara sí que se’ns ha acabat la sort —va dir—. Ve la meva mare en persona! Espera, et transformaré en un estany i a mi mateixa en un peix.
Quan la mare va arribar al lloc, hi havia un gran estany i un peix feia salts al bell mig. El peix treia el cap de l’aigua, mirava al voltant i estava tan alegre com podia estar-ho. La mare va intentar amb totes les seves forces agafar el peix, però no va ser capaç de treure’l de l’aigua. Llavors es va enfadar tant que es va beure tot l’estany completament només per atrapar el peix. Tanmateix, es va posar tan malalta que va haver d’escopir l’aigua i va vomitar tot l’estany de nou.
—Em queda clar que no puc fer res contra vosaltres.
Finalment, va fer les paus i els va demanar que tornessin amb ella, i així ho van fer. Llavors, la reina li va donar tres nous a la seva filla i li va dir:
—Aquestes t’ajudaran en el moment de més necessitat.
La jove parella va tornar a marxar. Després d’haver caminat durant deu hores, s’havien acostat al castell d’on venia el príncep i a prop hi havia un poble. Quan van arribar al poble, el príncep va dir:
—Queda’t aquí, estimada meva. Pujaré al castell primer i després tornaré a buscar-te amb un carruatge i servents.
Quan va arribar al castell, tothom es va alegrar de tornar-lo a veure. Els va dir que tenia una promesa de matrimoni que ara estava al poble i que volia anar a buscar-la en un carruatge. Van enganxar el carruatge de seguida i uns quants servents van pujar a la part del darrere. Just quan el príncep estava a punt de pujar-hi, la seva mare li va fer un petó i ell va oblidar tot el que havia passat i tot el que volia fer. Llavors la seva mare els va ordenar que deslliguessin el carruatge i tots van tornar a entrar al castell.
Mentrestant, la filla del rei es va quedar al poble i va esperar i esperar. Pensava que el príncep vindria a buscar-la, però no va venir ningú. Finalment, es va llogar com a criada al molí que pertanyia al castell. Havia d’asseure’s vora el riu cada tarda i rentar les olles i els gresols. Un matí la reina va sortir del castell i va fer un tomb vora el riu. Quan va veure la bonica donzella, va dir:
—Quina noia tan encantadora! És ben atractiva!
Llavors tothom al seu voltant la va mirar, però ningú la va reconèixer. La filla del rei va servir el moliner com a criada amb honestedat i fidelitat durant molt de temps. Mentrestant, la reina havia trobat una esposa per al seu fill, que venia d’un país molt llunyà. Quan va arribar la núvia, s’havien de casar de seguida i multituds es van aplegar per veure l’esdeveniment.
La criada li va preguntar al moliner si ella també hi podia anar.
—Ves-hi, i tant —va dir el moliner.
Abans de marxar, va esberlar una de les tres nous i va trobar un vestit preciós a l’interior. Se’l va posar, va anar cap a l’església i es va quedar a prop de l’altar. Al cap de poc van arribar la núvia i el nuvi i van asseure’s davant de l’altar.
Quan el pastor estava a punt de beneir-los, la núvia va mirar cap a un costat i va veure la criada vestida com una gran dama, dreta allà. Llavors es va aixecar i va dir que no es casaria fins que tingués un vestit tan bonic com el de la dama. Així que van tornar a casa i van enviar servents a preguntar a la dama si els vendria el vestit. No, els va dir ella, no el vendria, però potser se’l podrien guanyar. Li van preguntar què haurien de fer, i ella va dir que podien tenir el vestit si podia passar la nit davant de la porta del príncep aquella nit. Van acceptar, però els servents van rebre l’ordre de donar una poció per fer dormir el príncep.
La filla del rei es va estirar al llindar i va ploriquejar tota la nit: ella havia fet talar el bosc per ell, havia fet netejar l’estany i havia fet construir el castell per ell, els havia convertit en un roser, després en una església i finalment en un estany. I, tanmateix, ell l’havia oblidat en un tres i no res. El príncep no va sentir ni gota, però els seus crits van despertar els servents, que no sabien què pensar de tot plegat.
Quan es van aixecar l’endemà al matí, la núvia es va posar el vestit i va anar cap a l’església amb el nuvi. Mentrestant, la bella criada va obrir la segona nou i hi va trobar un vestit més esplèndid que el primer, se’l va posar i va anar cap a l’església, on es va quedar a prop de l’altar. Tot va passar com el dia anterior.
Una vegada més, la criada es va estirar davant de la porta del príncep, i aquesta vegada els servents no van donar al príncep la poció per fer-lo dormir, sinó un beuratge per mantenir-lo despert, i ell se’n va anar al llit. La criada del moliner va ploriquejar un cop més, com havia fet abans, i li va parlar de totes les coses que havia fet per ell. El príncep ho va sentir tot i es va posar molt trist, perquè va recordar tot el que havia passat. Volia anar cap a ella en aquell mateix instant, però la seva mare havia tancat la porta amb clau. No obstant això, l’endemà al matí va anar directament cap a la seva estimada, li va explicar el que havia passat i li va pregar que no s’enfadés amb ell per haver-la oblidat durant tant de temps.
Aleshores, la filla del rei va obrir la tercera nou i va trobar un vestit que era encara més bonic que els altres dos. Se’l va posar i va anar a l’església amb el seu nuvi. Grups de nens es van aplegar al seu voltant, els van donar flors i els van posar cintes de colors als peus. Després que els beneïssin, van celebrar un casament ben alegre, i la falsa mare i la falsa núvia van ser expulsades.
I els llavis de la darrera persona que va contar aquesta història encara són calents.
Retrat dels germans Jacob Grimm (a la dreta, de perfil) i Wilhelm Grimm (a l’esquerra, de cara) durant la seva vellesa. Wilhelm va morir el 1859, quatre anys després del retrat, als 73 anys, i Jacob, el 1863. Són enterrats l’un al costat de l’altre al cementiri vell de Sant Mateu, al districte berlinès de Schöneberg. Pintura d’Elisabeth Jerichau-Baumann, 1855. Alte Nationalgalerie, Berlín. Domini públic.
Una mica d’història sobre els germans Grimm
Pel que fa al context de la rondalla, Ludowine von Haxthausen, de qui van recollir Els fills dels dos reis, va ser una de les informants dels germans Grimm i una figura força singular per a l’època. Quan els va transmetre els seus relats, devia tenir setze o disset anys. Pertanyia a la família Haxthausen de Paderborn, una branca de la petita noblesa. Més tard va arribar a ser la darrera canongessa del convent de Geseke, una institució que acollia dones solteres de famílies nobles. També va formar part del cercle romàntic de Bökendorf i va dirigir un hospital, un orfenat i una escola gratuïta (Uther 2013; Zipes 2014).
La família Haxthausen va ser una de les principals fonts dels Grimm, els quals, com a lingüistes, estaven interessats a recollir el seu dialecte baix alemany. Al llarg de la seva carrera, els germans van rebre relats d’informants de classes socials, edats i gèneres diversos: homes i dones, burgesos i rodamons, minyones i nobles. D’acord amb la seva formació romàntica, els Grimm atribuïen a les classes populars la conservació d’una parla més genuïna i de les arrels de l’esperit del poble alemany. És a dir, que pensaven que una hipotètica essència espiritual del poble alemany estava desapareixent per causa de la Revolució Industrial i la modernitat, essència idealitzada que residia en gent marginal o bosquerola, pobre o vella, en oficis com pastors o pescadors i en racons aïllats, muntanyosos o pobles rurals (Bottigheimer 1987; Zipes 2002).
Encoratjats per mentors i amics com els poetes Achim von Arnim i Clemens Brentano, van començar a reunir testimonis folklòrics, amb un interès lingüístic i filològic. La primera edició va arribar a un cercle reduït de lectors i no va gaudir de gaire èxit, fet que els afectà durament i van pensar a dedicar-se exclusivament a les seves feines quotidianes, ja que la seva família, força nombrosa, va quedar en una greu situació econòmica en morir el pare i ells dos, en ser els germans grans, l’havien de mantenir. Però gràcies al suport dels seus amics i malgrat la necessitat que patien, no van deixar de banda la seva passió (Uther 2013; Zipes 2002).
A partir de la segona edició, molt ampliada i reelaborada, la col·lecció va adquirir una projecció creixent i es va convertir en un model per a nombrosos folkloristes europeus. Entre 1812 i 1857 es van publicar set edicions de la Grosse Ausgabe, l’«Edició gran», totes diferents. S’hi van afegir rondalles, se’n van eliminar d’altres i els textos es van reescriure fins a formar el cànon de 200 rondalles i deu llegendes infantils. Per això la primera edició és especialment valuosa. No presenta uns relats orals intactes, però permet observar-los abans de moltes de les intervencions estilístiques, morals i religioses posteriors (Bottigheimer 1987; Bottigheimer 2009; Tatar 2003; Uther 2013; Zipes 2002; Zipes 2014).
L’èxit entre el públic familiar es va consolidar amb la Kleine Ausgabe, la «Petita edició», publicada el 1825. Era una selecció de cinquanta rondalles, sense l’aparat crític de l’edició gran i il·lustrada pel germà petit, l’artista i gravador Ludwig Emil Grimm. Sovint oblidat, el tercer Grimm va contribuir a fixar un model molt influent per a la il·lustració de la rondallística del segle XIX. La tria i la reelaboració dels textos buscaven fer-los més adequats per al públic familiar, una orientació en què Wilhelm va tenir un paper editorial especialment important. Les adaptacions angleses d’Edgar Taylor, iniciades el 1823, i les traduccions franceses posteriors també van ser decisives per a la circulació internacional de l’obra (Duggan 2014; Tatar 2003; Uther 2013; Zipes 2002).
A través d’aquesta circulació europea, les rondalles dels Grimm van arribar a folkloristes com Maspons, que les va prendre com un dels models de Lo rondallayre. La seva influència també es percep en grans folkloristes del segle XIX com el rus Afanàssiev, els noruecs Asbjørnsen i Moe, el bretó Sébillot o el sicilià Pitrè —amic de Maspons, amb qui va mantenir una llarga correspondència—. Aquests reculls van donar una visibilitat privilegiada a la rondalla meravellosa, encara que també continguessin contes d’animals, relats religiosos, humorístics o d’altres gèneres. La projecció internacional del conte de màgia ha estat tan gran que, fins i tot avui, molts lectors identifiquen tota la rondallística amb aquest únic grup, quan només és una part de l’ampli ventall de la narrativa popular (Duggan 2014; Maspons i Labrós 2010; Oriol 2012; Zipes 2015). Per tot això i més, sense cap mena de dubte els germans Grimm són els primers i més importants folkloristes d’Europa, només per l’empremta que van deixar i com van obrir camí a tot allò que va venir després.
Breu anàlisi del motiu D2003, La núvia oblidada
Tornant al motiu D2003 i a la segona part de l’antic AaTh 313C, un cop han fugit dels inferns, la fada avisa el noi que no abraci ni besi ningú [C120, D2004.2], perquè aleshores oblidarà tant la noia com el seu viatge a l’altre món. L’oblit màgic després d’un renaixement o d’un retorn de l’altre món apareix en moltes narracions. Recorda, per exemple, el mite d’Er del llibre X de la República de Plató, en què les ànimes beuen de la plana de l’Oblit abans de renéixer (Plató 1992, llibre X; Eliade 1963, 333–335). En les rondalles, normalment és la mare del noi, la reina d’aquella terra, qui l’abraça. Que sigui gairebé sempre la mare qui l’abraça o besa reforça, d’alguna manera, el concepte de renaixement. I aquí comença un nou relat, com un conte diferent encadenat a l’anterior, en què la noia màgica ja pren totalment el protagonisme, si no és que ja el tenia en la part anterior als inferns, com vam veure a Blancaflor.
Ell, en conseqüència del trencament del tabú, oblida el descens als inferns, les tasques impossibles, la prova de l’abisme i també la noia màgica, el seu gran amor. En diverses versions, a més, es diu que el noi ha passat anys als inferns [D2011], tot i que ell creu que només hi ha estat uns dies. La seva família està greument preocupada i, en alguna versió, fins i tot el dona per mort (Goldberg 1992; Uther 2004). Quan torna a la llar familiar, els pares corren a buscar-li una nova muller perquè ja no és el nen que va marxar. Ara és un home fet i dret i, com era costum en aquella època, se li havia de buscar ràpidament una parella adequada i celebrar un bon matrimoni. Però ell ja està casat amb la fada.
Aquí entra en joc el motiu de la falsa núvia, K1911, concretament el submotiu K1911.1.1, on la falsa núvia pren el lloc de l’autèntica de camí a la celebració de les noces. Però és substancialment diferent, en AaTh 313C la falsa núvia és més aviat un element passiu. Excepte en algunes versions on sí que és dolenta, ella no conspira per robar el marit a la núvia autèntica, com per exemple en versions d’ATU 403, Les núvies blanca i negra (Uther 2004). No és un personatge malèfic, com la núvia negra, i per aquesta raó al final del conte, a la falsa núvia passiva sovint se li dona un petit regal o recompensa, mentre que la núvia usurpadora d’ATU 403 és durament castigada. En Els fills dels dos reis, la mare i la falsa núvia són exiliades, però l’antagonista aquí és decididament la mare.
Abans que es casi amb aquesta pretendenta escollida per la reina, la fada emprèn una nova sèrie de tasques, que donen peu a aquest nou arc dramàtic complet. Aquestes varien d’acord amb la versió, però normalment es fa minyona al palau del noi i recorre a la màgia per restaurar la memòria del seu enamorat [D2006.1] (Goldberg 1992). Entre d’altres, pot fer ballar i cantar animals màgics davant seu, generalment ocells o serps que parlen [D2006.1.3], animals vinculats en diversos imaginaris antics al món subterrani i a la representació del genius o agathos daimon, l’esperit tutelar que és ella mateixa. Mostrant-los, probablement li està recordant al seu enamorat qui és ella.
En altres versions, per restaurar-li la memòria, la noia màgica li mostra l’anell que va recuperar de l’abisme i el tros de dit que hi va perdre. Aquesta escena reforça molt el concepte que ja vaig tractar a Blancaflor, on l’escena de l’abisme i l’anell potser assenyalen una mena d’hierogàmia o matrimoni sagrat. Sigui com sigui, el noi recupera la memòria [D2006] i es casa amb ella (Goldberg 1992).
El motiu D1971 i ATU 425, La recerca del marit perdut
En lloc dels animals màgics també hi pot aparèixer, però no és tan comú, D1971, un motiu que acostuma a anar associat a K1911, en què l’heroïna fa servir objectes meravellosos o vestits màgics que la tornen cada vegada més bella, i l’enveja que desperten en la segona pretendenta revela narrativament que aquesta no és la parella que correspon al noi. La falsa núvia no és el seu destí. La protagonista pot canviar cadascun dels tres objectes o vestits a canvi de passar una nit a l’habitació on dorm el seu enamorat —i tenir-hi sexe, lògicament, però això queda elidit en la rondalla—, però la falsa núvia el droga amb una poció que l’adorm i, per tant, no pot consumar la trobada. La tercera i última nit, un criat, una criada o un amic adverteix el noi, que no es beu la poció i es desperta. En trobar-se amb la protagonista al llit i, suposadament, consumar així el seu matrimoni, recupera la memòria [D1978.4].
En Els fills dels dos reis, tota aquesta acció és més pudorosa i resumida. La noia passa dues nits davant la porta del noi i el tercer vestit, el més bonic de tots, és per casar-se amb ell. Aquí hi ha certa incongruència narrativa. Els servents són despertats pels crits i els plors de la protagonista durant la primera nit i, la segona, per compassió, li donen una poció perquè no s’adormi i es quedi despert. Com a hipòtesi, aquest quasi-deus ex machina té tots els visos d’haver-se intercalat en algun moment de la rondalla per reduir-ne les connotacions sexuals. No es pot confirmar.
Hi ha altres detalls que fan força particular la versió dels germans Grimm. Per exemple, l’antagonista inicial es mostra com un cérvol i, després, com un homenàs del tipus ogre. La seva condició de canviaformes fa que s’entengui com a bruixot. I tota l’escena de l’anell i l’esquarterament no hi apareix. Qui sap si per ser massa violenta o, simplement, perquè és una versió alternativa que no l’ha conservat.
El detall en què m’estendré ara és el de les escenes amb l’estàtua del sant Cristòfol. Cristòfol és un màrtir representat com un gegant bondadós, un home molt alt i cepat que branda un arbre florit, escena vinculada a la seva vida i miracles. Cristòfol vol servir al rei més poderós de la terra, però, com que aquest tem el Diable, decideix servir al mateix Diable. Més tard viu amb una banda de criminals fent el mal, però descobreix que el Diable té por del Nen Jesús i, així, decideix servir a Jesús. Un savi ermità li diu que, per servir a Jesús, donada la seva immensa envergadura, s’estableixi al costat d’un cabalós riu i ajudi a passar els pelegrins. En una escena força popular a Europa, ajuda el Nen Jesús a creuar un riu posant-se’l a l’esquena i, després de creuar-lo, l’endemà, el tronc mort que porta cobra vida, esdevenint un arbre ple de fulles. És aleshores quan es bateja i passa de dir-se Rèprobe a dir-se Cristòfol, «El portador de Déu» (Voragine 2012, 396–400).
A la rondalla, el sant Cristòfol és com un guardià del llindar que vigila l’entrada al llit de les germanes i, per tant, recorda la funció que exerceix en la seva hagiografia quan ajuda els pelegrins a creuar el riu. Aquí l’està ajudant a creuar un pas també perillós on el protagonista s’està jugant la vida i l’ànima. I el riu que guardava Cristòfol potser es fa ressò de les connotacions aquàtiques que tenen les germanes, i que he esmentat a la versió anterior amb Blancaflor. No se’ns diu per què elles l’ajuden encantant l’estàtua del sant. El repte imposat pel bruixot és passar tota la nit despert o atent i ser capaç de contestar. I elles, sense més, l’ajuden perquè pugui passar la nit sense haver de contestar al pare i pugui dormir tranquil o estar amb elles. L’escena en què l’estàtua cobra vida amb la seva màgia recorda vagament allò que es diu que feien els pagans i que l’Església va condemnar amb força durant els primers segles del cristianisme, pensant que feien que les estàtues dels déus o altres objectes, com ara roques, o éssers vius, com ara alguns arbres, cobressin consciència (Asclepius 1992, 24, i Agustí 1998, VIII, 23–24). El fet es critica en nombroses hagiografies, com en la primitiva de Sant Jordi a la Capadòcia, on el sant és taumaturg, encara no és cavaller, ni apareix el drac.
Sigui com sigui, l’escena és especular amb el final i dona un caire circular a la rondalla. Primer és el protagonista qui passa dues nits a la porta de les germanes. Finalment, és ella qui ho fa a la porta d’ell. El caràcter narratiu circular és una bonica manera de mostrar l’enllaç, el destí, entre tots dos. Al capdavall, com ja vaig comentar, la fada recorda aquelles deesses triples del fat, el destí. Per això es presenten de tres en tres. Les tres germanes són, alhora, tres i una.
Sí que D1971 és més comú en tipus com ara ATU 403 o ATU 425, La recerca del marit perdut. Potser la proximitat de conceptes i escenes, amb la noia màgica cercant recuperar la memòria del seu marit, fa que tots aquests tipus hagin tingut transferències. D’aquesta família narrativa formen part subtipus tant famosos com ATU 425A, El promès animal, i ATU 425C, La bella i la bèstia.
El relat de Cupido i Psique —l’amor i l’ànima—, inclòs a Les metamorfosis d’Apuleu, també conegudes com L’ase d’or, del segle II dC, és un dels seus paral·lels literaris més antics. Una anciana sàvia l’explica a Càrite, una jove rica que ha estat segrestada, i a Luci, el protagonista transformat en ase, dins la cova dels lladres que els retenen. A la segona part del relat, Psique ha de superar una sèrie de tasques impossibles i baixar als inferns per recuperar l’amor de Cupido, després d’haver trencat el tabú que ell li havia imposat: no mirar-lo mai directament. El motiu també recorda el de la fada Melusina i la seva versió rural, la llegenda de la dona d’aigua i el pagès (Apuleu 1929, llibres IV–V; Apuleu 1931, llibre VI). Aquesta trama entreteixida de motius i tipologies ens torna a connectar amb el concepte de la trobada amb l’ànima, que comentava amb Blancaflor i que ha anat apareixent també en aquesta entrada.
© Arnau Folch / Llegendàrium. Es permet compartir aquest article mitjançant un enllaç a la publicació original. No se n’autoritza la reproducció íntegra, la traducció, l’adaptació ni la distribució sense permís previ.
