Blancaflor i la fugida màgica (ATU 313) — Rondalles I
Vicens Nubiola, il·lustració d’El castell d’Iràs i no en Tornaràs, 1924.
Variant catalana relacionada amb el tipus ATU 313. Biblioteca de Catalunya. Domini públic.
Aquesta entrada és la primera que dedico a la publicació íntegra de rondalles catalanes i d’arreu del món. Totes elles aniran acompanyades d’un estudi comparatiu amb una altra rondalla de la mateixa tipologia i una breu anàlisi. Blancaflor va ser publicada per Francesc Maspons i Labrós en el primer volum de Lo rondallayre, el 1871 (Maspons i Labrós 2010, p. 123–127). Maspons va ser el primer folklorista català que va aplegar en un sol treball una col·lecció àmplia de rondalles i alguna llegenda local, després de diversos intents i obretes d’autors i erudits com Milà i Fontanals o dels rondallaris inacabats del mallorquí Marià Aguiló o el poeta Jacint Verdaguer. Blancaflor és una versió senzilla que ens dona un esbós clar de la tipologia ATU 313 i, per això mateix, és ideal com a primer contacte amb La fugida màgica, tipologia anomenada El castell d’iràs i no tornaràs a Catalunya. És una tipologia molt abundant arreu d’Europa i del món, amb moltes variants i subgrups.
Ramon Casas, Retrat de Francesc Maspons i Labrós.
Museu Nacional d’Art de Catalunya. Domini públic.
Blancaflor
Hi havia una vegada uns gegants molt rics i poderosos que tenien tres filles: la gran, la mitjana i la més petita de totes, que era tan bonica com el sol i es deia Blancaflor.
I ves per on, va passar per allí un príncep d’una terra veïna, que es va enamorar tant de la noia que, amb el seu consentiment, va anar a demanar-la als seus pares. Ells, però, no l’hi volien donar perquè la tenien avorrida; i és que les seves germanes li tenien enveja i sempre posaven els pares en contra seva. Tot i això, el príncep no es va fer enrere. Veient que insistia tant, els gegants li van dir que li donarien una de les filles, la que ell volgués, però que abans havia d’aconseguir que un bosc molt espès es convertís en terra de conreu. I no només això: hi havia de néixer blat, el blat havia de fer espiga, l’havia de segar i, després de batre’l i garbellar-lo, l’endemà al matí havia de portar el gra a les golfes.
El príncep es va quedar ben espantat i trist, però va anar a trobar la Blancaflor, la qual li va dir:
—No t’espantis, aquí tens un canó d’agulles. Ves al bosc i escampa-les ben escampades; de cadascuna en sortirà un home. Mentre uns homes tallaran el bosc, uns altres sembraran el blat i uns altres el segaran; després vindrà la batuda i demà al matí tindràs tot el gra a les golfes dels meus pares.
Dit i fet, semblava que tota la terra es mogués per ajudar el príncep; quin anar i venir d’homes! Els gegants no sabien què passava, però com que estaven enrabiats, van dir-li:
—No tindràs cap de les nostres filles si demà al matí no ens portes l’anell que va perdre la nostra àvia al fons de la mar.
El príncep va tornar a quedar mut de pena i va anar a explicar-ho a la seva enamorada, però ella li va dir:
—No t’espantis. —I, agafant una àliga, li va dir—: Àliga, bona àliga, si ens volguessis portar a buscar l’anell de l’àvia…
I l’àliga va respondre:
—Sí que us hi portaré, però m’heu de donar carn cada vegada que us en demani; si me’n falta, caurem tots al mar i ens ofegarem.
La princesa va agafar un xai, van pujar dalt de l’àliga i van volar i volar mar enllà, fins que van veure una illa. Però l’àliga havia demanat tanta carn que gairebé no en tenien, i el cansament començava a alentir el batre de les seves ales immenses.
—Doneu-me més carn! —I els enamorats no sabien què fer.
—Àliga, bona àliga, fes un esforç, que ja som a l’illa!
A l’illa van trobar un pastor, li van comprar un anyell i van revifar l’àliga. Aleshores Blancaflor va dir al príncep:
—Agafa dos gibrells i, trinxant-me ben trinxada —no tinguis por, que jo ja tornaré a viure—, en un hi tiraràs la meva sang i a l’altre la meva carn. Però vés amb compte que ni de l’una ni de l’altra no en caigui cap mica a terra, perquè, si no, després me’n faltaria. Quan acabis, fica la sang dins d’una ampolla i la carn dins d’una altra, i tira-les totes dues al lloc més profund del mar.
El príncep ho va fer tot tal com ella deia, i les ampolles van anar a parar al fons del mar, que es va agitar tot de cop. Al cap d’una estona, la princesa va sortir d’enmig de les onades, tota gentil i pura, amb l’anell de la seva àvia a la mà, ple de robins i pedres precioses. L’únic detall era que li faltava un trosset del dit xic de la mà dreta, perquè una gota de sang havia caigut a terra quan el príncep la trinxava.
Van pujar una altra vegada dalt de l’àliga, que va volar i volar mar enllà fins que van arribar a la seva terra. Els gegants no es podien creure el que veien. Tot i així, van dir al príncep:
—No et donarem cap filla si no domes el cavall feréstec de l’estable.
El príncep va veure una altra vegada la seva sort perduda, però Blancaflor li va dir:
—El cavall és el meu pare, la sella és la meva mare, els esperons són les meves germanes i jo soc la brida. Agafa’m sempre ben forta i mena’l com vulguis; si cal, dona-li bastonades fins que estigui ben domat, però ves amb molt de compte que cap cop no toqui la brida.
El príncep va muntar a cavall i l’animal es va encabritar; feia batzegades cap aquí i cap allà amb salts esverats, de manera que el príncep no va tenir més remei que bastonejar-lo fins que el va tenir ben domat. Llavors el va presentar al pare, que estava tot cruixit i treia foc pels queixals.
—Aquí hi ha algú que en sap més que nosaltres, i l’he de matar. T’he promès una de les meves filles, però no sabràs quina tries: totes tres trauran la mà per la carbonera i aquella a qui toquis la mà serà la teva esposa.
El príncep es va posar molt trist perquè va veure que no sabria endevinar la mà de Blancaflor, però ella li va dir:
—Palpa les tres mans per sobre del guant i, quan trobis la mà a la qual falta un trosset de dit, estira-la, que serà la meva.
I així ho va fer el príncep, i Blancaflor va ser l’escollida.
Quan el gegant ho va veure, furiós de ràbia, va decidir matar el príncep i la seva odiada filla. Però ells ho van descobrir i van decidir fugir. Van agafar dos bots, els van omplir de vi i sucre i els van posar als llits respectius. Després, Blancaflor va dir al príncep:
—Ves a l’estable i, dels tres cavalls molt magres que hi ha, agafa el més flac i dolent. No t’equivoquis pas, perquè, si no, estarem perduts.
El príncep va anar a l’estable, però, veient que el cavall més magre estava tan i tan malmès que gairebé ni s’aguantava dret, va pensar que era impossible que poguessin fugir amb aquell animal i va agafar el que era un xic menys magre. Així que la princesa el va veure, es va disgustar molt, perquè va comprendre que la salvació perillava:
—Pobres de nosaltres, què has fet! Dels tres cavalls magres, el que has portat corre tant com el vent; l’altre, com el llamp, i el més magre i dolent de tots, com el pensament. Així que el meu pare, quan se n’adoni, ens atraparà de seguida amb aquest últim cavall.
Però, tot i així, hi van muntar. Blancaflor va llançar tres escopinades a terra i van començar a fugir al galop.
Quan va arribar la nit, els gegants i les seves dues filles van agafar punyals per matar Blancaflor i el príncep.
—Blancaflor…! —cridaven. I les escopinades responien:
—Què voleu?
—Encara està desperta…
Al cap d’una estona van tornar a cridar:
—Blancaflor! —I les escopinades responien:
—Què voleu?
Però, com que es van anar eixugant, cada vegada contestaven amb una veu més apagada, fins que es van assecar del tot i ja no van respondre.
—Ara ja dormen. —Es van ficar a la cambra de la noia i van clavar la punyalada. Com que tot va saltar en esquitxos, van dir—: Quina sang més dolça que tenien!
L’endemà al matí van anar a buscar els morts, però quina ràbia i quina sorpresa quan van descobrir la burla!
—Filla gran, ves a veure quin cavall s’han emportat de l’estable.
—Pare, el que corre com el vent.
—Doncs ja estem salvats. Puja a cavall i ves a perseguir-los.
La noia va pujar dalt del cavall que corria com el pensament i els va atrapar de seguida.
—Ai, Blancaflor, que ve la teva germana gran i ja ens atrapa!
—No t’espantis, aquí tens un anell d’or; tira’l a terra quan gairebé ens tingui a tocar i en sortirà una capella. Jo seré la Mare de Déu i tu, el sagristà, que tocaràs a missa. A totes les preguntes que et faci, respon-li: «El capellà ja surt, la missa ja comença».
—Ermità, bon ermità, hauríeu vist passar per aquí un jove i una noia que fugien?
—El capellà ja surt, la missa ja comença.
—No us dic això, sinó si hauríeu vist passar un jove i una noia que fugien!
—El capellà ja surt, la missa ja comença.
I la noia, tota enfadada en veure que no en podia treure res, se’n va tornar al castell del seu pare.
—Ves-hi tu, mitjana, a veure si també se t’escaparan.
—Ai, Blancaflor, l’altra germana ja ens atrapa!
—Tira aquest xal meu a terra i jo em tornaré una cistella plena de peres, i tu les vendràs. Però, a tot el que et preguntin, respon: «Aquestes van a quatre, aquestes van a cinc».
I va arribar la mitjana:
—Em voldríeu dir, bon home, si per aquí hauríeu vist passar un jove i una noia que fugien?
—Aquestes van a quatre, aquestes van a cinc.
—No, bon home, no us dic això, sinó si hauríeu vist un jove i una noia que fugien.
—Que aquestes van a quatre i aquestes van a cinc!
Com que no en va poder treure res més, la noia va fer mitja volta. El gegant, quan la va veure arribar també sola, va muntar a cavall de seguida i, en un instant, va atrapar els fugitius.
—Ai, Blancaflor, ara sí que estem perduts, que és el teu pare qui ens atrapa!
—Tira aquesta pinta d’or a terra i en sortirà un gran foc.
Quan el gegant gairebé els agafava, van tirar la pinta a terra. En va sortir un gran foc, però, com que el cavall corria com el pensament, el va travessar i de seguida els va tornar a encalçar.
—Blancaflor, que estem perduts! Un altre cop torna a ser aquí el teu pare!
Ella es va treure una xinel·la i li va dir:
—Quan ens vagi a agafar, tira la xinel·la a terra i en sortirà un gran mar.
Va aparèixer el mar i ells van quedar a l’altra banda. Tot i que el cavall que corria com el pensament també el va travessar, Blancaflor i el príncep ja havien arribat als estats del príncep i el gegant no hi va poder fer res. Els dos enamorats es van casar, van ser molt feliços i van viure molts anys.
Breu introducció a ATU 313
ATU 313 presenta una estructura general molt variable. En moltes versions, un jove destinat a morir o que ha perdut o venut l’ànima d’alguna manera [S211, S221, S240], sovint perquè els seus pares l’han promès al Diable, ha de viatjar a un altre món o a un espai de caràcter infernal, salvatge, oníric o perillós per recuperar l’ànima o salvar la vida. El senyor d’aquell indret —el Diable, la Mort, un ogre o ogressa caníbal, un gegant, un bruixot o un personatge malèfic equivalent— li imposa una sèrie de feines físicament impossibles [G465, H1010]. Si no les fa, el matarà o es quedarà la seva ànima per sempre. Si les completa, podrà marxar i obtenir la mà d’una de les seves tres filles. La més jove, dotada d’un gran poder màgic i enamorada d’ell [F301, N813, N815], és qui l’ajuda a superar-les. Aquesta síntesi recull el nucli més habitual del tipus, però no totes les variants contenen tots aquests episodis (Thompson 1977, p. 88–90; Uther 2004, p. 194–197).
En un grup molt estès de variants, la noia apareix vinculada a l’aigua, se la presenta banyant-se en gorgs, pous o fonts, i domina els elements, especialment l’aquàtic. Ella es manifesta com un ésser màgic, sobrenatural i poderós, que controla la matèria i les transformacions. Ho veiem, per exemple, quan fa servir un objecte màgic que recorda funcionalment el canut o la capseta dels menairons, d’on surt una multitud de petits esperits per realitzar les tasques impossibles i que està vinculat des dels seus orígens als genis o dimonis de la terra i a la bruixeria popular.
Però a Blancaflor aquesta naturalesa es fa especialment visible en la que és, normalment, l’última de les proves impossibles, recuperar l’anell perdut al fons de l’oceà, una de les escenes més habituals i poderoses de la rondalla, juntament amb la fugida amb transformacions. La noia màgica demana al seu enamorat que l’esquarteri i llenci els seus trossos a l’aigua. Ell no ho vol fer, però finalment obeeix, i ella reneix de les profunditats amb l’anell. Només li falta un trosset de dit, perdut perquè una gota de sang ha caigut a terra. En una lectura metafòrica, l’episodi torna a vincular-la amb les aigües com a caos o potència primera (Eliade 1959, p. 130–131) en la qual la noia ha de submergir-se per, desfeta i tornada a refer, unir-se amb el noi. No sembla casualitat que sigui l’última prova o que hi apareixi l’anell, perquè és la que segella el seu vincle, com una mena de matrimoni sagrat.
Un altre detall que apunta cap aquí és que, durant la rondalla, la motivació primera que impulsa a l’acció, la pèrdua de l’ànima del protagonista o la seva intenció de no morir i acabar als inferns, sembla perdre’s durant el conte. No s’acostuma a esmentar més en cap de les versions de La fugida màgica, ni s’apunta a això en la seva conclusió. En realitat, en establir la unió amb la fada o noia màgica, el protagonista està recuperant la seva ànima o part d’ella. És per això que no s’esmenta durant el conte, perquè efectivament és el que està duent a terme.
D’aquesta manera, el noi supera les proves perquè la noia màgica les resol per ell. (Ellis Davidson 2002, p. 99–100) Si entenem com a protagonista el personatge que impulsa decisivament l’acció, ella és l’autèntica protagonista de la rondalla. Ell, en canvi, es construeix en oposició a les seves capacitats: mentre ella és forta, valenta i no es deixa abatre, ell acostuma a ser ploraner i fins i tot covard. És, literalment, com un nen, infantil i maldestre. Ella li fa de «consciència», l’anima, li dona esperança i l’aixeca quan cau. Seguint una possible lectura iniciàtica, el noi es comporta com algú encara «incomplet». Ha de travessar les proves de l’altre món, unir-se a ella i entrar finalment en el món adult mitjançant el matrimoni (Holbek 1987). Aquesta lectura no exclou altres interpretacions de la rondalla, nivells de significat que poden coexistir.
John D. Batten, The Master-Maid with the Glass Axe, 1916.
Il·lustració d’una altra variant internacional d’ATU 313. Domini públic.
La fugida màgica i altres motius
Passades les proves, els dos enamorats fugen de l’espai dominat per l’antagonista cap al món propi. En moltes versions, la fugida va precedida per l’elecció de tres cavalls màgics, que el noi esguerra perquè no segueix les instruccions de la noia. És l’únic moment en què no confia en ella. Aleshores s’esdevé l’episodi més característic i emocionant de la rondalla, el que dona nom a la tipologia. Per escapar de la persecució del pare —o, en algunes variants, detall molt interessant, de la mare, que es diu que encara és més poderosa que el pare— i corregir l’error del noi, la noia màgica es transforma a ella mateixa i transforma el seu enamorat en una sèrie d’objectes, animals o persones per enganyar el perseguidor [D670, D671]; o bé llança llavors, fruits o objectes propis de les bruixes benèfiques o de les fades —un mirall, una pinta, un vel…— perquè es converteixin en grans obstacles [D672]. En la narració oral, una seqüència així afavoreix la gestualitat, els canvis de ritme i el dramatisme tonal del narrador, perquè cada execució concreta dona forma al relat davant del públic (Bauman 1984; Thompson 1955–1958; Underberg 2005).
La fugida màgica amb transformacions, D671, es documenta en rondalles, balades i llegendes de tradicions molt diverses. La seva extensió i la presència en fonts antigues apunten a una llarga història. Tot i que la distribució geogràfica, per si sola, no permet datar un motiu sense estudis filogenètics, sí que podem inferir-ne una llarga tradició (Puchner 1999; Underberg 2005). Entre els paral·lels antics hi ha la fugida de Jàson i Medea després d’obtenir el velló d’or, que comparteix l’esquema de la filla del poderós antagonista que ajuda l’heroi i fuig amb ell a través de les aigües (Apol·loni de Rodes 1997, llibre IV). També podem comparar D671 amb la persecució del relat gal·lès de Taliesin, quan el bard fuig de la fetillera Ceridwen després de tastar tres gotes de l’Awen —la inspiració, la capacitat creativa— del seu calder (Ford 1977). I el Romance del Conde Olinos, en canvi, no conté pròpiament una fugida màgica en vida, però sí que les transformacions hi apareixen després de la mort dels amants, que es van transformant per escapar de les accions de la reina malèfica i constitueixen un paral·lel més llunyà (Díaz-Mas 1994). Probablement, el motiu D671 sigui molt antic.
En algunes versions d’ATU 313 també apareix l’àguila màgica que transporta l’heroi i que, quan s’acaben les provisions, pot exigir que l’alimentin amb una part del seu cos [B322.1, B455.3]. El vol sobre una gran àguila és un tema arcaic. Ja el trobem en el mite mesopotàmic del rei Etana, qui l’alimenta amb carn (Dalley 2000, p. 189–202). La combinació es repeteix en diverses versions i constitueix el nucli d’una tipologia pròpia, ATU 537, El vol amb l’àguila. En català trobem el motiu B322.1 repartit entre tipus diferents, però l’índex d’Oriol i Pujol no hi registra ATU 537 com a tipus autònom (Oriol i Pujol 2003).
La noia màgica i la prova de l’abisme
El més fascinant de la rondalla és la protagonista. L’astuta i hàbil noia màgica, que sovint rep directament el nom de «Fada». Ella es pot llegir com un equivalent de la fada tutelar dels relats cavallerescos, la que trobem al medieval Lai de Lanval, per exemple, la figura de l’estimada sobrenatural que protegeix l’heroi i determina el seu destí. (Lecouteux 1999, p. 93–94) Els lais de Maria de França (segle XII), a més, mantenen una relació estreta amb materials narratius de circulació oral (Burgess i Busby 1986). En un altre nivell de lectura, la noia màgica pot entendre’s com un ressò reduït i familiar de les senyores del destí o del fat, que van de tres en tres, com les tres germanes de la rondalla. Un esperit protector del llinatge, una part de l’ànima del protagonista, el seu doble, genius o esperit tutelar. Alhora, com les fades dels relats cavallerescos, també és la seva estimada, és literalment el seu destí. I és que amor i destí apareixen units de manera indestriable en molts relats tradicionals des de l’Antiguitat.
Així doncs, el noi perd l’ànima i «mor» quan baixa als inferns, per recuperar-la i tornar millorat, iniciat i preparat per afrontar el món dels adults. Quan esquartera la noia perquè mori i reneixi, en certa manera —però no només— s’ho està fent a ell mateix, a una part de la seva ànima que ha de morir per tornar a la vida renovada després de baixar a les profunditats abissals. En aquesta interpretació, la «prova de l’abisme» és l’última de les tasques imposades. Ell ha de renunciar a la noia i matar el seu ego infantil per poder-ne construir un de nou. Només aleshores pot accedir a tenir la mà del seu «àngel de la guarda sagrat». En moltes societats, el matrimoni ha marcat ritualment el pas a una nova condició adulta. És també la culminació d’ATU 313 i d’altres rondalles que tracten el mateix tema (van Gennep 1960; Holbek 1987).
© Arnau Folch / Llegendàrium. Es permet compartir aquest article mitjançant un enllaç a la publicació original. No se n’autoritza la reproducció íntegra, la traducció, l’adaptació ni la distribució sense permís previ.
