Si el bosc és el lloc on rau el pensament salvatge, la muntanya és l’espai on trobar-se amb allò que està més enllà del reduït cercle quotidià de la vida humana. Des dels prats on el pastor mena els seus ramats, vora cingleres trencades on viuen els gegants o els ascetes, i a través de viaranys perillosos, tan a prop com es pot ser dels cels i de la lluïssor dels incomptables estels, sovint és als cims on el protagonista va a cercar consell, objectes de virtut o la flor màgica que guarirà la terra.

La muntanya domina un ampli horitzó, que tothom veu, però que molt pocs han trepitjat. En la tradició popular, pertany més a la divinitat que no pas a les persones. Indrets llunyans i inaccessibles per al cos, poden formar part de l’espai compartit d’una comunitat de margeners, on viatjar cada nit en somnis per dansar lliures.