El pensament salvatge, tal com el va definir el professor i antropòleg alemany Hans Peter Duerr, és un dels corrents principals del folklore europeu. Hi ha un batec salvatge en tot allò que produeix una «separació» i una «unió», com un part, una mort o els abundants mites de creació i de la fi del món. El salvatgisme és cridar, cridar i cridar fins a perdre la veu, és rebolcar-se per damunt dels camps i els esbarzers com una fera, caminar per damunt del foc i volar alt. El salvatge és aquell que s’asseu, burleta, al damunt de la tanca que separa el camp del bosc, que corre entre els espais endreçats i desendreçats; la seva ànima lliure s’encimbella a la muntanya i el seu cos pelut, ferotge, rugeix sense mesura quan bufa l’aire fred del capvespre i es pon el sol, o a l’hora del llop, just abans de l’albada, quan tot es barreja.