Salvatges

El pensament salvatge, tal com el va definir el professor i antropòleg alemany Hans Peter Duerr, és un dels corrents principals del folklore europeu. Hi ha un batec salvatge en tot allò que produeix una «separació» i una «unió», com un part, una mort o els abundants mites de creació i de la fi del món. El salvatgisme és cridar, cridar i cridar fins a perdre la veu, és rebolcar-se per damunt dels camps i els esbarzers com una fera, caminar per damunt del foc i volar alt. El salvatge és aquell que s’asseu, burleta, al damunt de la tanca que separa el camp del bosc, que corre entre els espais endreçats i desendreçats; la seva ànima lliure s’encimbella a la muntanya i el seu cos pelut, ferotge, rugeix sense mesura quan bufa l’aire fred del capvespre i es pon el sol, o a l’hora del llop, just abans de l’albada, quan tot es barreja.

Der Weg, Sulamith Wülfing, 1932

La donzella del bosc, un conte de fades de Bohèmia

La donzella del bosc és un conte escrit per l’autora txeca Božena Němcová (1820-1862).[1] Nemcová empra materials narratius propis de la tradició oral, encaixant-los amb molt habilitat. Alguns d’ells són motius folklòrics universals, vinculats als contes de fades, com el ball que pot portar-te a la mort, sobretot si ets un home.
Llegir-ne més