Aquest solstici, que s’esdevé entre el 20 i el 23 de desembre, depenent de l’any, a l’hemisferi nord assenyala el pas de la tardor a l’hivern, el punt central de la part fosca de l’any, amb el dia més breu i la nit més llarga. Com la soca que es consumeix a la llar la nit de Nadal, el vell sol mor i la seva llum s’apaga durant uns dies en què tot queda capgirat i s’obren les portes als morts i als dimonis. Una mort que conté una espurna d’esperança, perquè d’ençà d’aquest moment els dies comencen a allargar-se amb la promesa del sol infant.

Tanmateix, el sol encara és massa petit: haurà d’esperar el seu moment per enfrontar-se al regnat dels folls, els vells terribles i les bèsties que governen la part més crua de l’any. Aquesta narrativa agrària i solar trobà la seva representació en multitud de religions diferents i en contes de la tradició oral. L’etapa de l’any al voltant del solstici d’hivern, com aquella al voltant del solstici d’estiu, és una de les de major importància en les creences d’arreu i, per aquesta raó, impregna tota la narrativa popular.