L’equinocci de tardor s’esdevé entre el 21 i el 24 de setembre, depenent de l’any. A l’hemisferi nord marca el final de l’estiu. De la mateixa manera que en algunes regions i èpoques l’inici de l’any agrari va ser marcat per l’equinocci de primavera, també podia ser-ho pel de tardor: amb el fred es preparava la terra, s’iniciaven les llaurades i se sembraven les llavors. S’omple el rebost, els camps romanen quiets i els cementiris amatents quan, als vespres, cada vegada més freds, comença a sentir-se la remor dels morts a l’horitzó rogenc. «Ja venen…», semblen mormolar les fulles que cauen.

Lentament, els dies s’escurcen i s’estén sobre ells el regne de la fosca, amb les seves ombres i fantasmes, amb els abrics que es treuen dels armaris i els llits que cada vegada pesen més. Un temps que també pot ser melancòlic, amb el seu somnolent vel tenyit d’ocres. El sol ja no és el Rei Jove i impetuós de maig, ni el poderós sol del solstici d’estiu. Els seus cabells comencen a pintar-se de blanc i, malgrat gaudir encara de llum, va camí de la vellesa.