Els dracs i les serpents gaudeixen d’un paper tan destacat en l’imaginari popular, tant en la tradició oral com en la literària influïda per la primera, que és impossible encabir-los en un sol paràgraf. Les seves connotacions no són sempre malèvoles, però ben sovint són perilloses.

Són guardians de l’or secret i dels espais sagrats, amb una mirada fixa i vertical que mai no tanca les parpelles; són el cuc que corca dia rere dia les arrels del món, el tifó que devasta el poble amb ales amples i urpes esmolades, el mestre setià que tempta, hipnotitza i subjuga sense que te n’adonis, l’oracle que revela els misteris ocults dels déus; s’han cantat com a representació del destí que va a cercar el guerrer germànic, com a representació ancestral de les aigües d’on tot emergeix i on tot retorna, i com a donzella bestial que persegueix la joia robada amb enganys. I també és l’esperit protector del llinatge que sorgeix de la gran mar, com en la fascinant rondalla màgica del Serpent recollida per Maspons.

Què més podem dir-ne? La serp, el drac, el tifó, l’irresistible riu tel·lúric, és un dels nostres personatges preferits del folklore tradicional, català i d’arreu del món. I, per aquest motiu, li hem dedicat una categoria pròpia, separada de les bèsties, dels morts, dels dimonis o de les encantades, categories amb les quals comparteix gran part del camí.